Taller per a DJs (febrer-març 2018)

Fer de Dj no és fàcil. Si es vol fer ben fet porta feina i no sempre s'aconsegueix satisfer els balladors. Aquests tendeixen més a fer-te saber les coses que no els han agradat que no pas les que sí, cosa que fa que hagis d'estar preparat per les crítiques i esperar poques lloances.

Els que vam començar a punxar quan encara no hi havia aquesta febre del swing ho teníem, com a mínim en certs aspectes, més senzill. Tots partíem, si fa o no fa, de les mateixes limitacions i, sobretot, les necessitats musicals dels balladors eren molt menys exigents. Quasi qualsevol música que tingués un tempo adequat, marqués bé el contratemps i fos animada valia!

Però, actualment, la qualitat del DJ ja comença a ser un dels factors que més determina l'èxit d'un ball. Hi ha balladors que fins i tot marxen d'una ballada si la música no és l'adequada.

Per tant, el paper -i la responsabilitat- del DJ ha canviat molt. Posar-s'hi ara no és tan fàcil com abans.

Els Terrassahoppers sempre hem intentat ajudar els aspirants en el procés d'aprenentatge. Però el cert és que, per diverses raons, no hem tingut tot l'èxit que ens agradaria i molts dels que ho han provat han acabat deixant-ho. Un dels factors que segurament més determina l'abandonament és el fet d'adonar-se que això de punxar no és tan fàcil com semblava i que la música que a tu tant t'agradava (i pensaves que faria ballar a tothom com a bojos) no ha tingut l'èxit que esperaves.

Però també pensem que es podria ajudar més els nous DJs en el seu aprenentatge. Per això, després de donar-hi moltes voltes, ens hem decidit a posar en marxa un taller on, a partir de la nostra experiència, s'intentarà facilitar la feina als interessats, tant si ja són DJs i volen conèixer la nostra forma de treballar i els nostres criteris com els que es volen iniciar.

El taller tindrà dues sessions. Una primera de teòrica on els actuals DJs dels Terrassahoppers abordarem temes com:

• Com entenem la música swing. Què és swing i què no ho és.
• D'on traiem la música.
• Quines excepcions admetem a l'hora de punxar, per què i en quina quantitat.
• Recursos tècnics que utilitzem (o que tenim a l'abast i que no utilitzem).
• Com preparem una sessió.
• Diferents tipus de sessions (segons el local, les circumstàncies, si encetem el ball o el tanquem, etc.)
• Com tenim organitzada la nostra biblioteca musical.
• Quina mena de temes no funcionen i per què.
• Com combinem temes clàssics o moderns, diferents estils, peces instrumentals i cantades, etc.

La segona serà pràctica. Els assistents es prepararan una selecció pensada per una situació determinada i, entre tots, la comentarem.

Tot i que el taller estava inicialment pensat per als Terrassahoppers, les peticions rebudes d'altres interessats ens ha fet obrir-lo a tothom.

Els que hi estigueu interessats podeu trobar la informació de les dates i la inscripció al web dels Terrassahoppers.

Punxar cançons cantades o només instrumentals?

Hi ha un cert nombre de DJs que rarament punxen cançons cantades. Jo sí que en punxo, i ara us en donaré els motius.

En primer lloc, deixeu-me que expliqui què entenc per cançó cantada i quins aspectes se'n deriven. Una cançó cantada és aquella en la qual un dels instruments que hi participa és la veu. En la majoria d'ocasions aquesta veu no només canta una melodia sinó que recita una lletra.

Si volem que el missatge (la lletra) sigui clarament entès, no serà gaire bona idea que el cantant despisti l'oient amb improvisacions de la melodia mentre canta el text. Per tant, la lletra quasi sempre va acompanyada de la melodia original (head).

En la majoria dels casos, una cançó instrumental sol tenir un chorus inicial i un altre al final (que contenen tots dos el head) i un nombre indeterminat de chorus al mig amb improvisacions. En canvi, les peces cantades tenen molts chorus que contenen la melodia original (i on només canvia la lletra) i poques improvisacions. (Si no teniu clara l'estructura d'una cançó podeu consultar aquestes pàgines del nostre web Swing This Music: Terminologia bàsica de l'estructura de la música swing, Reconèixer l'estructura d'una cançó).

D'aquesta manera les cançons cantades solen repetir moltes més vegades la melodia original que les instrumentals.

I aquesta és la gràcia (o la pega) d'aquestes peces. Si el head és molt potent i té elements que ajudaran al ballador a trobar recursos per inspirar el seu ball, com més vegades es repeteixi millor. Això és fantàstic per als balladors novells, evidentment. Però jo penso que també agrada als balladors més experimentats. Això no obstant, si el head té poca substància, els balladors als quals agrada trobar recursos inspiradors en la música s'avorriran amb aquestes peces.

Per altra banda la veu és un instrument més que, si està ben interpretat, dóna tant o més joc que qualsevol altre. Si no punxem peces cantades estem privant a la gent de la vitalitat i la candidesa d'Ella Fitzgerald, la frescor de Fats Waller o l'energia de Louis Armstrong, per posar només uns exemples.

És cert, també, que hi ha veus que espatllen la feina dels instrumentistes. Però d'això en parlarem en un proper post.

Vosaltres teniu algun criteri respecte a les peces cantades? Heu analitzat mai quina part del vostre repertori habitual ho és i perquè les punxeu o deixeu de punxar?

Hem de deixar un temps de silenci entre les cançons?

Quan una banda toca en directe, hi ha un temps d'espera entre cançó i cançó. Sens dubte, aquest és un interval necessari per tal que els músics puguin descansar una mica i per preparar-se per a la següent. Però, al nostre entendre, la pausa acaba fent també una altra funció, tant o més important: deixar que els balladors (o el públic que està escoltant) es "recuperin" de la cançó que han escoltat i es "preparin" per a la que vindrà a continuació. Aquesta funció té sentit en tot tipus de concerts, però pensem que encara en té més quan la música és ballada. Deixeu-nos explicar-ho.

Cada cançó, cada parella, genera una interacció especial, unes emocions diferenciades, unes energies més o menys intenses. Quan la peça s'acaba, a banda de tenir temps per a agrair i comentar amb la parella el resultat del ball, es necessita un cert temps per endreçar aquestes emocions i preparar-se per les que vindran a continuació. Pensem que, en punxar música, cal respectar també aquest temps entre peça i peça. 

Mr. Shut Up, la cançó de 3 segons de silenci.

A Terrassa, ja fa anys, es va establir que tres segons era un bon temps de pausa. Per facilitar la feina als DJs i evitar que saltés una peça totalment enganxada amb l'altra, vam crear un arxiu d'audio amb 3 segons de silenci, per poder-lo posar entre les cançons. La "peça" s'anomena Mr. Shut Up. És cert que algú de nosaltres ara prefereix escurçar una mica aquest temps d'espera a 2 segons depenent de les circumstàncies del ball. Però malgrat això, tots coincidim en la conveniència de la pausa.

Hem vist que no tothom ho fa de la mateixa manera. Hi ha DJs que fins i tot fusionen el final de la cançó amb l'inici de l'altra, talment com es faria en una sessió disco.

És cert que l'aparell i el programa que es fa servir per punxar condicionen les possibilitats, atenent que alguns sistemes impedeixen posar les pauses o fusionen automàticament les peces. De fet, tot i que segurament n'hi deu haver algun, no coneixem cap programa que permeti definir un temps de pausa concret entre cançons.

Vosaltres deixeu pauses? Quant temps? Seria lògic, de la mateixa manera que canviem l'ordre de les cançons en funció de la resposta de la pista, que també canviéssim el temps de pausa entre peces en funció d'aquesta mateixa reacció? Vosaltres ho feu?

Per què preferesc els anys 30

La millor música swing per ballar és la que es va fer als EUA entre els anys 1930 i 1945 (grosso modo). Intentaré donar raons per convèncer aquells que, d’entrada, no estiguin d’acord amb aquesta afirmació; algunes seran de caire general, però també em centraré específicament en el desenvolupament de la bateria i els bateries, ja que consider que hi juguen un paper clau.

Les raons que se solen esmentar per defensar la música interpretada durant el que popularment es coneix com l’Era del Swing són les següents:

• Va ser l’època daurada d’aquesta música.
• Els temes i els arranjaments estaven pensats, en general, per ballar.
• Els enregistraments són majoritàriament a càrrec de big bands.
• Els arranjaments de les big bands estan plens de jocs de pregunta/resposta, riffs, i altres recursos que fan els temes molt rics a l’hora de ballar.
• Els solos solen ser curts, i melòdics, molt lligats al tema principal.

Tot i que no és una de les raons que s’esgrimeixen a l’hora de defensar la música de l’Era del Swing, per mi és un factor determinant com es tocava la bateria en aquells anys, i com els canvis que es varen produir en l’evolució de l’instrument (i la dels instrumentistes) va anar en detriment de la “ballabilitat” dels temes.

Abans d’exposar els detalls d’aquest argument, escoltau aquestes dues versions de Cherokee, de Charlie Barnet i la seva orquestra. La primera és de 1939, la segona de 1950, i en ambdues s’interpreta el mateix arranjament (fins i tot el solo del mateix Barnet), a excepció de la bateria.

Charlie Barnet - Cherokee - 1939:

Charlie Barnet - Cherokee - 1950:

Supòs que heu percebut els canvis evidents entre el so de la bateria així com en la interpretació del bateria; crec que les diferències es poden resumir en els següents aspectes:

1. El patró rítmic típic del swing en els plats.
2. El paper del bombo i la caixa.

Aquests elements bàsics són els que diferencien l’estil dels bateries durant l’Era del Swing, i el que es va desenvolupar a partir de l’aparició del bebop.

En la primera etapa el seu paper fonamental era establir una base rítmica sòlida per tota la banda, on la bateria passa gairebé desapercebuda, llevat d’alguns accents o solos de curta durada. El patró rítmic del swing es porta en el hi-hat*, el bombo es toca suaument a cada pulsació, coincidint amb el contrabaix, així com la caixa, amb la diferència que en aquesta s’accentuen el 2 i el 4. El ritme que resulta d’aquesta combinació és continu, contundent i estable, ideal per a fer ballar el personal. A partir dels anys 40 (coincidint amb l’aparició del bebop) s’incorpora un nou element a les bateries de l’època: el ride, un plat de grans dimensions que s’utilitza per, com indica el seu nom, “conduir” el ritme amb el patró rítmic del swing. La bateria passa a ser un instrument de primera línia, on la improvisació rítmica i el contrapunt als altres elements de la banda són el seu paper fonamental. Així doncs, l’única constant rítmica en aquest estil de bateria serà el patró del swing sobre el ride, mentre que el bombo i la caixa s’usen per posar accents rítmics, que musicalment enriquixen molt el conjunt, però fan que tot plegat sigui menys ballable. Aquest estil de tocar la bateria (en el jazz) no ha evolucionat gaire més entre aquells dies i l’actualitat, i és l’estil majoritari entre els bateries d’avui en dia, fins i tot en els que toquen en grups que fan swing per ballar.

A tall d’exemple, així és com Norma Miller veu els efectes del bebop sobre el lindy hop, citant específicament Max Roach, un dels bateries més destacats d’aquesta nova manera de tocar.

En resum, els canvis en la manera de tocar la bateria que he intentat explicar fan que el ritme sigui menys contundent, menys estable i menys continu, que en la meva opinió són els tres elements fonamentals per a què qualsevol tipus de música sigui ballable, i és una de les raons principals (gairebé la que més) per les quals preferesc les orquestres dels anys 30 i principis dels 40. És evident amb quina versió del Cherokee em quedaria. I a voltros, quina de les dues us fa més ballera? 

Joan Llabrés
DJ de swing i aprenent de músic.

*Per als qui no estigau familiarizats amb les parts de la bateria, podeu consultar-les aquí.

Quina música els agrada, als balladors?

Tenim la sensació que els criteris que fem servir cadascun dels DJs a l'hora de triar la música que punxem són ben dispars. Tot i així, n'hi ha un que hauria de ser comú a tots nosaltres: fer que la gent s'ho passi bé ballant swing. Però ens preguntem -i aquest és un tema que alguna vegada ja s'ha posat sobre la taula- fins a quin punt això vol dir que hem de ser totalment complaents amb ells? Vist des de l'altre costat, també ens podem preguntar fins a quin punt hem d'imposar sempre el nostre criteri? En definitiva, tenim una funció exclusivament lúdica o hem d'assumir algun rol educatiu?

No és la intenció del post entrar a reflexionar sobre aquestes preguntes. Però sí que són qúestions que emergeixen quan t'adones d'allò que agrada als balladors (o que diuen que els agrada, si més no).

Això és el que ha passat quan hem vist les cançons que s'han anat proposant al grup de Facebook dels LindyFrogs. Durant unes quantes setmanes han demanat que la gent que ho vulgui els digui quina és la seva cançó preferida per ballar.

Evidentment que no podem considerar aquesta mostra com a representativa de res, però sí que ens ha semblat prou interessant com per compartir-la amb vosaltres.

Posar el llistat sencer de les 80 cançons que hi hem trobat en el moment de fer aquesta anàlisi no ens ha semblat massa funcional. Per això les hem agrupades per categories (amb un objectiu només descriptiu, no pas acadèmic) i, per cadascuna d'elles, hem posat algun exemple per tal que s'entengui millor a quin tipus de cançons ens referim. Els números corresponen al nombre de cançons d'aquell grup i al percentatge que representen sobre el total.


Swing clàssic
26 cançons (32,5%)

Swing interpretat per grups actuals
12 cançons (15%)

Música pop
17 cançons (21%)

Jumping Jive/Rhythm&Blues/Blues/Country/Gospel
13 cançons (16%)

Versions de música pop
5 cançons (6%)

Crooners actuals
4 cançons (5%)

Altres (electroswing/disco)
3 cançons (4%)

Què en penseu, d'aquest llistat? Veient-lo, creieu que sou DJs complaents?

Swing al vinil

Quan s’anuncia una trobada de swing, música punxada amb DJ, la meva imaginació cada cop em porta més a visualitzar un homenet al fons de la sala i, al costat, un ordinadoret, tauleta, mobilet o dispositiu electrònic cada cop més minúscul, del qual surt allò just i indispensable per a fer moure els cossos dels balladors mentre l’aparell en qüestió estigui activat.

En el meu cas punxo tots els tipus ballables de Jazz, però a l’estil Old School. És a dir, substitueixo el dispositiu digital minimalista per dos plats i una taula totalment analògics, que es componen de molts botonets físics i palanquetes diverses. Els plats tenen una massa important per evitar vibracions, cosa que fa que cada un d’ells pesi uns 11 Kg. En el cas que faci la sessió a l’exterior, molts cops em demanen els altaveus autoamplificats, que aquests sí que ja no caben en una maleta convencional. De totes maneres, com podeu veure a la foto, tot l’equip és portable. Això sí, amb un bon carretó.

El desembarcament a la sala en qüestió és important. Us podria dir que, de vegades, més que el d’un músic. I no m’escapo mai de fer les proves per a comprovar totes les connexions i acabar d’ajustar amb el tècnic de so de la sala.

Si parlem de la feina prèvia a casa, doncs us puc dir que també és important. A cada caràtula del disc faig les meves anotacions amb un post-it per tenir controlats els temes ballables i també faig servir una simbologia que només entenc jo. Del que disposo més és de Count Basie, Duke Elington, Louis Armstrong i Lionel Hampton (aquest últim té una discografia molt àmplia, però per als balladors –o almenys per a mi– el so del vibràfon és difícil de pair). Un cop seleccionats els discos, llavors faig el meu full Excel, on escric la màxima informació. Sembla una bajanada però, en tenir discos americans i europeus, doncs la nomenclatura canvia. Quan a Europa és Cara A del disc 2, a Amèrica seria Disc 3.

Haig d’afegir també que, en molts d’aquests exemplars antics, no s’indica la duració del tema, cosa que fa que només visualment amb la distància entre cançons m'hagi de fer una idea de si estem parlant de tres minuts o d’un Medley de deu minuts. I així, detall a detall, vaig preparant, descartant i fent una pila de vinils que després portaré cap al lloc amb molta cura.

En arribar al lloc, quan comença la sessió no acaba pas la feina perquè haig de fer preescoltes a cada tema, i això fa que la durada d’un tema sigui el temps just per a localitzar l’altre: àlbums dobles, separació entre cançons quasi imperceptible, agulles de recanvi, líquid neteja discos, etc. O sigui que, de ballar, res de res.

L’estona passa molt i molt de pressa i llavors tot són satisfaccions veient a la sala Apolo una multitud de gent ballant amb la teva selecció, i veient l’agulla fràgil fregant el disc. Enmig de tot aquest muntatge em permeto la llicència de presentar les cançons o dir comentaris aprofitant el blanc habitual entre temes. És el temps necessari perquè la gent vagi a buscar una altra parella de ball.

Potser a algú no li agrada, però aquesta és la meva proposta i fins a dia d’avui el feedback és molt positiu. Encara que hi hagi balladors que estan més pendents dels passos i tant se’ls en fot des de quin dispositiu soni la música (digital, analògic o fins i tot en directe), jo m’ho passo d’allò més bé.

Només falta aclarir que, pel fet de punxar en vinil, no es pot assegurar una bona sessió, ni tècnicament ni per la varietat en cada punxada. Per tant, és necessari un bon equip, un bon i variat material i la destresa a l’hora de captar la temperatura dels balladors. Ara bé, us puc assegurar que des que vaig començar, ara fa uns quatre anys, punxo molt poc amb altres dispositius. 

Agustí Sabater

DJ Llamàntol / DJ Lobster

Amb què punxem, els DJs?

Aquesta és una de les polèmiques habituals en els balls que fem a Terrassa. I és un dels pocs aspectes (si més no dels que poden fer-se públics) en què els dos autors d’aquest blog discrepem obertament. Que si és millor l’ordinador, que si és millor un dispositiu mòbil... Aquí hem sistematitzat les nostres respectives opinions. Ens agradaria molt saber la vostra, és clar.


És molt millor fer servir un dispositiu mòbil
Jaume Rosset

Punxar utilitzant un dispositiu mòbil és el més pràctic i, si tens en compte un mínim de coses, no crec que ofereixis menor qualitat que la que pot oferir algú que punxa amb un ordinador.

Jo faig servir un iPhone, amb l’aplicació iTunes. És fàcil de transportar. Com que de fet, encara que no ho sembli, la seva utilitat bàsica és la de fer de telèfon, sempre el portes a sobre. Això ha salvat més d’una ballada en què s’havien quedat sense DJ (segurament perquè punxava amb ordinador) i han demanat socors entre els assistents al ball.

Si punxes amb un portàtil, quan acaba la teva sessió no saps on deixar-lo, sobretot si el ball és al carrer. Si punxes amb el mòbil, te’l poses a la butxaca i res de patir.

És molt pràctic quan has de punxar en una ciutat on t’hi has de desplaçar en avió. No haver d’incloure l’ordinador dins l’equipatge ho trobo també un gran avantatge.

És cert que t’obliga a fer la feina de preparació de la sessió a casa. Però, un cop al ball, el grau d’atenció que has de tenir és molt menor; fins i tot et pots permetre ballar. Això no vol dir que pots deixar la llista sonant i despreocupar-te de com evoluciona el ball. Has de seguir estant al cas i fer els canvis pertinents. Però no és gaire complicat de fer-ho, sobretot si et coneixes les cançons de les que disposes o tens la precaució de posar, al final de la mateixa llista, unes quantes peces extres per poder-les utilitzar, si et fan falta.

Haig de reconèixer que hi ha algunes pegues. En primer lloc no has d’oblidar posar-lo en mode avió, per tal d’evitar que es pari la música quan reps una trucada o se senti el so d’avís de l’entrada d’un missatge. Per altra banda, l’aplicació per a mòbil de l’iTunes no permet veure tota la informació de la pista ni ordenar-les per les diferents característiques. Això se solventa creant carpetes en què classifiques les peces (tempos, estils, qualitat de la sonoritat, breaks, aptes per a shim-shams, per a balboa o shag...). Així, quan has de buscar una peça d'unes característiques determinades, la trobes amb facilitat. També has de vigilar, mentre remenes buscant cançons, evitar no donar, equivocadament, l’ordre d’arrencada d’una nova peça i deixar la que està sonant a mitges. No em passa cada ball però m'ha passat alguna vegada.

Però, malgrat aquests petits inconvenients, sens dubte, la millor opció és punxar amb un dispositiu mòbil.


Que no, que és molt millor fer servir un ordinador
Jaume Aulet

Per mi punxar amb ordinador no és el més pràctic, però és el millor. Sens dubte. Infinitament millor que un dispositiu mòbil d’aquests que abans anomenàvem “telèfon”.

Al meu entendre, una de les funcions primordials del DJ és estar al cas de la pista i, per tant, saber-se adaptar a les circumstàncies de cada moment. Amb l’ordinador –no es pot negar– aquesta feina és molt més senzilla de fer que no pas amb les aplicacions de reproducció de música dels dispositius mòbils, que estan pensades per a escoltar llistes preestablertes. Es poden fer canvis, sí, però de manera excepcional. Crec fermament que el DJ ha de poder ballar els temes que punxa, si li ve de gust. Si cal redefinir gaire la llista –cosa que ens passa força sovint– el DJ del dispositiu mòbil ja ha begut oli: s’haurà de passar l’estona pendent de l’artefacte. O qui veurà oli seran els balladors, que en patiran les conseqüències.

Feu una prova. Aneu a ballar i, si sentiu la música sense veure ningú que se n’ocupi, comproveu si l’aparell emprat és un ordinador o un dispositiu mòbil. En el 87’6% dels casos veureu que es tracta d’un dispositiu mòbil que sembla ben bé que algú hagi abandonat a la bona de Déu.

Inconvenients de l’ordinador? És clar que n’hi ha. Ja he dit que no era el més pràctic. No el pots col·locar a qualsevol lloc i per tant has de preveure exactament des d’on punxaràs (sobretot quan la ballada és al carrer), no pots fer de germaneta de la caritat i punxar d’improvís perquè no el dus sempre a sobre, no te’l pots guardar a la butxaca quan acabes la sessió i... no pots enviar cap uatzap a mitja ballada. Però fixeu-vos que tots els inconvenients –absolutament tots– repercuteixen en el DJ i no pas en els balladors ni en les balladores. I no és per ells (i elles) que sacrifiquem tots els nostres esforços?

Per cert, heu vist als festivals internacionals de renom algun DJ punxant amb un SAMSUNG, per molt GALAXY que sigui?