dimarts, 15 de novembre del 2016

Hem de deixar un temps de silenci entre les cançons?

Quan una banda toca en directe, hi ha un temps d'espera entre cançó i cançó. Sens dubte, aquest és un interval necessari per tal que els músics puguin descansar una mica i per preparar-se per a la següent. Però, al nostre entendre, la pausa acaba fent també una altra funció, tant o més important: deixar que els balladors (o el públic que està escoltant) es "recuperin" de la cançó que han escoltat i es "preparin" per a la que vindrà a continuació. Aquesta funció té sentit en tot tipus de concerts, però pensem que encara en té més quan la música és ballada. Deixeu-nos explicar-ho.

Cada cançó, cada parella, genera una interacció especial, unes emocions diferenciades, unes energies més o menys intenses. Quan la peça s'acaba, a banda de tenir temps per a agrair i comentar amb la parella el resultat del ball, es necessita un cert temps per endreçar aquestes emocions i preparar-se per les que vindran a continuació. Pensem que, en punxar música, cal respectar també aquest temps entre peça i peça. 


Mr. Shut Up, la cançó de 3 segons de silenci.
A Terrassa, ja fa anys, es va establir que tres segons era un bon temps de pausa. Per facilitar la feina als DJs i evitar que saltés una peça totalment enganxada amb l'altra, vam crear un arxiu d'audio amb 3 segons de silenci, per poder-lo posar entre les cançons. La "peça" s'anomena Mr. Shut Up. És cert que algú de nosaltres ara prefereix escurçar una mica aquest temps d'espera a 2 segons depenent de les circumstàncies del ball. Però malgrat això, tots coincidim en la conveniència de la pausa.

Hem vist que no tothom ho fa de la mateixa manera. Hi ha DJs que fins i tot fusionen el final de la cançó amb l'inici de l'altra, talment com es faria en una sessió disco.

És cert que l'aparell i el programa que es fa servir per punxar condicionen les possibilitats, atenent que alguns sistemes impedeixen posar les pauses o fusionen automàticament les peces. De fet, tot i que segurament n'hi deu haver algun, no coneixem cap programa que permeti definir un temps de pausa concret entre cançons.

Vosaltres deixeu pauses? Quant temps? Seria lògic, de la mateixa manera que canviem l'ordre de les cançons en funció de la resposta de la pista, que també canviéssim el temps de pausa entre peces en funció d'aquesta mateixa reacció? Vosaltres ho feu?

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Per què preferesc els anys 30

La millor música swing per ballar és la que es va fer als EUA entre els anys 1930 i 1945 (grosso modo). Intentaré donar raons per convèncer aquells que, d’entrada, no estiguin d’acord amb aquesta afirmació; algunes seran de caire general, però també em centraré específicament en el desenvolupament de la bateria i els bateries, ja que consider que hi juguen un paper clau.

Les raons que se solen esmentar per defensar la música interpretada durant el que popularment es coneix com l’Era del Swing són les següents:


  • Va ser l’època daurada d’aquesta música.
  • Els temes i els arranjaments estaven pensats, en general, per ballar.
  • Els enregistraments són majoritàriament a càrrec de big bands.
  • Els arranjaments de les big bands estan plens de jocs de pregunta/resposta, riffs, i altres recursos que fan els temes molt rics a l’hora de ballar.
  • Els solos solen ser curts, i melòdics, molt lligats al tema principal.

Tot i que no és una de les raons que s’esgrimeixen a l’hora de defensar la música de l’Era del Swing, per mi és un factor determinant com es tocava la bateria en aquells anys, i com els canvis que es varen produir en l’evolució de l’instrument (i la dels instrumentistes) va anar en detriment de la “ballabilitat” dels temes.

Abans d’exposar els detalls d’aquest argument, escoltau aquestes dues versions de Cherokee, de Charlie Barnet i la seva orquestra. La primera és de 1939, la segona de 1950, i en ambdues s’interpreta el mateix arranjament (fins i tot el solo del mateix Barnet), a excepció de la bateria.

Charlie Barnet - Cherokee - 1939:



Charlie Barnet - Cherokee - 1950:



Supòs que heu percebut els canvis evidents entre el so de la bateria així com en la interpretació del bateria; crec que les diferències es poden resumir en els següents aspectes:

  1. El patró rítmic típic del swing en els plats.
  2. El paper del bombo i la caixa.

Aquests elements bàsics són els que diferencien l’estil dels bateries durant l’Era del Swing, i el que es va desenvolupar a partir de l’aparició del bebop.

En la primera etapa el seu paper fonamental era establir una base rítmica sòlida per tota la banda, on la bateria passa gairebé desapercebuda, llevat d’alguns accents o solos de curta durada. El patró rítmic del swing es porta en el hi-hat*, el bombo es toca suaument a cada pulsació, coincidint amb el contrabaix, així com la caixa, amb la diferència que en aquesta s’accentuen el 2 i el 4. El ritme que resulta d’aquesta combinació és continu, contundent i estable, ideal per a fer ballar el personal. A partir dels anys 40 (coincidint amb l’aparició del bebop) s’incorpora un nou element a les bateries de l’època: el ride, un plat de grans dimensions que s’utilitza per, com indica el seu nom, “conduir” el ritme amb el patró rítmic del swing. La bateria passa a ser un instrument de primera línia, on la improvisació rítmica i el contrapunt als altres elements de la banda són el seu paper fonamental. Així doncs, l’única constant rítmica en aquest estil de bateria serà el patró del swing sobre el ride, mentre que el bombo i la caixa s’usen per posar accents rítmics, que musicalment enriquixen molt el conjunt, però fan que tot plegat sigui menys ballable. Aquest estil de tocar la bateria (en el jazz) no ha evolucionat gaire més entre aquells dies i l’actualitat, i és l’estil majoritari entre els bateries d’avui en dia, fins i tot en els que toquen en grups que fan swing per ballar.

A tall d’exemple, així és com Norma Miller veu els efectes del bebop sobre el lindy hop, citant específicament Max Roach, un dels bateries més destacats d’aquesta nova manera de tocar.



En resum, els canvis en la manera de tocar la bateria que he intentat explicar fan que el ritme sigui menys contundent, menys estable i menys continu, que en la meva opinió són els tres elements fonamentals per a què qualsevol tipus de música sigui ballable, i és una de les raons principals (gairebé la que més) per les quals preferesc les orquestres dels anys 30 i principis dels 40. És evident amb quina versió del Cherokee em quedaria. I a voltros, quina de les dues us fa més ballera? 

Joan Llabrés
DJ de swing i aprenent de músic.

*Per als qui no estigau familiarizats amb les parts de la bateria, podeu consultar-les aquí.


dimarts, 4 d’octubre del 2016

Quina música els agrada, als balladors?

Tenim la sensació que els criteris que fem servir cadascun dels DJs a l'hora de triar la música que punxem són ben dispars. Tot i així, n'hi ha un que hauria de ser comú a tots nosaltres: fer que la gent s'ho passi bé ballant swing. Però ens preguntem -i aquest és un tema que alguna vegada ja s'ha posat sobre la taula- fins a quin punt això vol dir que hem de ser totalment complaents amb ells? Vist des de l'altre costat, també ens podem preguntar fins a quin punt hem d'imposar sempre el nostre criteri? En definitiva, tenim una funció exclusivament lúdica o hem d'assumir algun rol educatiu?

No és la intenció del post entrar a reflexionar sobre aquestes preguntes. Però sí que són qúestions que emergeixen quan t'adones d'allò que agrada als balladors (o que diuen que els agrada, si més no).

Això és el que ha passat quan hem vist les cançons que s'han anat proposant al grup de Facebook dels LindyFrogs. Durant unes quantes setmanes han demanat que la gent que ho vulgui els digui quina és la seva cançó preferida per ballar.

Evidentment que no podem considerar aquesta mostra com a representativa de res, però sí que ens ha semblat prou interessant com per compartir-la amb vosaltres.

Posar el llistat sencer de les 80 cançons que hi hem trobat en el moment de fer aquesta anàlisi no ens ha semblat massa funcional. Per això les hem agrupades per categories (amb un objectiu només descriptiu, no pas acadèmic) i, per cadascuna d'elles, hem posat algun exemple per tal que s'entengui millor a quin tipus de cançons ens referim. Els números corresponen al nombre de cançons d'aquell grup i al percentatge que representen sobre el total.


Swing clàssic
26 cançons (32,5%)




Swing interpretat per grups actuals
12 cançons (15%)






Música pop
17 cançons (21%)





Jumping Jive/Rhythm&Blues/Blues/Country/Gospel
13 cançons (16%)




Versions de música pop
5 cançons (6%)



Crooners actuals
4 cançons (5%)



Altres (electroswing/disco)
3 cançons (4%)




Què en penseu, d'aquest llistat? Veient-lo, creieu que sou DJs complaents?


dimarts, 27 de setembre del 2016

Swing al vinil

Quan s’anuncia una trobada de swing, música punxada amb DJ, la meva imaginació cada cop em porta més a visualitzar un homenet al fons de la sala i, al costat, un ordinadoret, tauleta, mobilet o dispositiu electrònic cada cop més minúscul, del qual surt allò just i indispensable per a fer moure els cossos dels balladors mentre l’aparell en qüestió estigui activat.

En el meu cas punxo tots els tipus ballables de Jazz, però a l’estil Old School. És a dir, substitueixo el dispositiu digital minimalista per dos plats i una taula totalment analògics, que es componen de molts botonets físics i palanquetes diverses. Els plats tenen una massa important per evitar vibracions, cosa que fa que cada un d’ells pesi uns 11 Kg. En el cas que faci la sessió a l’exterior, molts cops em demanen els altaveus autoamplificats, que aquests sí que ja no caben en una maleta convencional. De totes maneres, com podeu veure a la foto, tot l’equip és portable. Això sí, amb un bon carretó.

El desembarcament a la sala en qüestió és important. Us podria dir que, de vegades, més que el d’un músic. I no m’escapo mai de fer les proves per a comprovar totes les connexions i acabar d’ajustar amb el tècnic de so de la sala.

Si parlem de la feina prèvia a casa, doncs us puc dir que també és important. A cada caràtula del disc faig les meves anotacions amb un post-it per tenir controlats els temes ballables i també faig servir una simbologia que només entenc jo. Del que disposo més és de Count Basie, Duke Elington, Louis Armstrong i Lionel Hampton (aquest últim té una discografia molt àmplia, però per als balladors –o almenys per a mi– el so del vibràfon és difícil de pair). Un cop seleccionats els discos, llavors faig el meu full Excel, on escric la màxima informació. Sembla una bajanada però, en tenir discos americans i europeus, doncs la nomenclatura canvia. Quan a Europa és Cara A del disc 2, a Amèrica seria Disc 3.

Haig d’afegir també que, en molts d’aquests exemplars antics, no s’indica la duració del tema, cosa que fa que només visualment amb la distància entre cançons m'hagi de fer una idea de si estem parlant de tres minuts o d’un Medley de deu minuts. I així, detall a detall, vaig preparant, descartant i fent una pila de vinils que després portaré cap al lloc amb molta cura.

En arribar al lloc, quan comença la sessió no acaba pas la feina perquè haig de fer preescoltes a cada tema, i això fa que la durada d’un tema sigui el temps just per a localitzar l’altre: àlbums dobles, separació entre cançons quasi imperceptible, agulles de recanvi, líquid neteja discos, etc. O sigui que, de ballar, res de res.

L’estona passa molt i molt de pressa i llavors tot són satisfaccions veient a la sala Apolo una multitud de gent ballant amb la teva selecció, i veient l’agulla fràgil fregant el disc. Enmig de tot aquest muntatge em permeto la llicència de presentar les cançons o dir comentaris aprofitant el blanc habitual entre temes. És el temps necessari perquè la gent vagi a buscar una altra parella de ball.

Potser a algú no li agrada, però aquesta és la meva proposta i fins a dia d’avui el feedback és molt positiu. Encara que hi hagi balladors que estan més pendents dels passos i tant se’ls en fot des de quin dispositiu soni la música (digital, analògic o fins i tot en directe), jo m’ho passo d’allò més bé.

Només falta aclarir que, pel fet de punxar en vinil, no es pot assegurar una bona sessió, ni tècnicament ni per la varietat en cada punxada. Per tant, és necessari un bon equip, un bon i variat material i la destresa a l’hora de captar la temperatura dels balladors. Ara bé, us puc assegurar que des que vaig començar, ara fa uns quatre anys, punxo molt poc amb altres dispositius. 

Agustí Sabater
DJ Llamàntol / DJ Lobster


dimarts, 20 de setembre del 2016

Amb què punxem, els DJs?

Aquesta és una de les polèmiques habituals en els balls que fem a Terrassa. I és un dels pocs aspectes (si més no dels que poden fer-se públics) en què els dos autors d’aquest blog discrepem obertament. Que si és millor l’ordinador, que si és millor un dispositiu mòbil... Aquí hem sistematitzat les nostres respectives opinions. Ens agradaria molt saber la vostra, és clar.


És molt millor fer servir un dispositiu mòbil
Jaume Rosset

Punxar utilitzant un dispositiu mòbil és el més pràctic i, si tens en compte un mínim de coses, no crec que ofereixis menor qualitat que la que pot oferir algú que punxa amb un ordinador.

Jo faig servir un iPhone, amb l’aplicació iTunes. És fàcil de transportar. Com que de fet, encara que no ho sembli, la seva utilitat bàsica és la de fer de telèfon, sempre el portes a sobre. Això ha salvat més d’una ballada en què s’havien quedat sense DJ (segurament perquè punxava amb ordinador) i han demanat socors entre els assistents al ball.


Si punxes amb un portàtil, quan acaba la teva sessió no saps on deixar-lo, sobretot si el ball és al carrer. Si punxes amb el mòbil, te’l poses a la butxaca i res de patir.

És molt pràctic quan has de punxar en una ciutat on t’hi has de desplaçar en avió. No haver d’incloure l’ordinador dins l’equipatge ho trobo també un gran avantatge.

És cert que t’obliga a fer la feina de preparació de la sessió a casa. Però, un cop al ball, el grau d’atenció que has de tenir és molt menor; fins i tot et pots permetre ballar. Això no vol dir que pots deixar la llista sonant i despreocupar-te de com evoluciona el ball. Has de seguir estant al cas i fer els canvis pertinents. Però no és gaire complicat de fer-ho, sobretot si et coneixes les cançons de les que disposes o tens la precaució de posar, al final de la mateixa llista, unes quantes peces extres per poder-les utilitzar, si et fan falta.

Haig de reconèixer que hi ha algunes pegues. En primer lloc no has d’oblidar posar-lo en mode avió, per tal d’evitar que es pari la música quan reps una trucada o se senti el so d’avís de l’entrada d’un missatge. Per altra banda, l’aplicació per a mòbil de l’iTunes no permet veure tota la informació de la pista ni ordenar-les per les diferents característiques. Això se solventa creant carpetes en què classifiques les peces (tempos, estils, qualitat de la sonoritat, breaks, aptes per a shim-shams, per a balboa o shag...). Així, quan has de buscar una peça d'unes característiques determinades, la trobes amb facilitat. També has de vigilar, mentre remenes buscant cançons, evitar no donar, equivocadament, l’ordre d’arrencada d’una nova peça i deixar la que està sonant a mitges. No em passa cada ball però m'ha passat alguna vegada.

Però, malgrat aquests petits inconvenients, sens dubte, la millor opció és punxar amb un dispositiu mòbil.


Que no, que és molt millor fer servir un ordinador
Jaume Aulet

Per mi punxar amb ordinador no és el més pràctic, però és el millor. Sens dubte. Infinitament millor que un dispositiu mòbil d’aquests que abans anomenàvem “telèfon”.

Al meu entendre, una de les funcions primordials del DJ és estar al cas de la pista i, per tant, saber-se adaptar a les circumstàncies de cada moment. Amb l’ordinador –no es pot negar– aquesta feina és molt més senzilla de fer que no pas amb les aplicacions de reproducció de música dels dispositius mòbils, que estan pensades per a escoltar llistes preestablertes. Es poden fer canvis, sí, però de manera excepcional. Crec fermament que el DJ ha de poder ballar els temes que punxa, si li ve de gust. Si cal redefinir gaire la llista –cosa que ens passa força sovint– el DJ del dispositiu mòbil ja ha begut oli: s’haurà de passar l’estona pendent de l’artefacte. O qui veurà oli seran els balladors, que en patiran les conseqüències.

Feu una prova. Aneu a ballar i, si sentiu la música sense veure ningú que se n’ocupi, comproveu si l’aparell emprat és un ordinador o un dispositiu mòbil. En el 87’6% dels casos veureu que es tracta d’un dispositiu mòbil que sembla ben bé que algú hagi abandonat a la bona de Déu.

Inconvenients de l’ordinador? És clar que n’hi ha. Ja he dit que no era el més pràctic. No el pots col·locar a qualsevol lloc i per tant has de preveure exactament des d’on punxaràs (sobretot quan la ballada és al carrer), no pots fer de germaneta de la caritat i punxar d’improvís perquè no el dus sempre a sobre, no te’l pots guardar a la butxaca quan acabes la sessió i... no pots enviar cap uatzap a mitja ballada. Però fixeu-vos que tots els inconvenients –absolutament tots– repercuteixen en el DJ i no pas en els balladors ni en les balladores. I no és per ells (i elles) que sacrifiquem tots els nostres esforços?

Per cert, heu vist als festivals internacionals de renom algun DJ punxant amb un SAMSUNG, per molt GALAXY que sigui?



dijous, 15 de setembre del 2016

Les cançons predilectes dels nostres DJs (2)

Seguim recollint opinions en aquest segon lliurament de Les cançons predilectes dels nostres DJs.

Recordeu que a cadascú li hem demanat que ens triï dues peces que per a ell siguin les seves predilectes i que, de forma molt breu, ens justifiqui el perquè d'aquesta consideració.


Daniela Zabaleta Escola de Swing Spank the Baby
On the Sunny Side of the Street-Live Ella Fitzgerald & Duke Ellington Orchestra (link)
M'encanten els temes gravats en viu que et fan sentir com si hi fossis allà. Aquest tema té molta energia, tot i ser un mig temps i trobo que "swinga" d'una manera que fa que els triples surtin sols.
Moten Swing Jonah Jones (link)
Una mica més ràpida que la versió de Count Basie. L'estructura de la cançó és molt senzilla i, amb el contrabaix fent walking i amb el 2 i el 4 molt marcats,
és impossible no ballar-la.


Will Bone (Guillem) Sing Sing Sing - Palma de Mallorca - Margalida Mateu & Guillem Nadal
Wake Up Neesie Kermit Ruffins (link)
Aquesta té un caminar molt interessant i et fa anar cap endavant.
I Can't Give You Anything But Love The Swing Ninjas (link)
Aquesta és molt alegre i trasmet bon rollo. Diria que és per la tuba i per la guitarra manouche.






Gerard Toledano The Swing Makers-Alella
Annie Laurie Frank Newton (link)
Hi ha gent que qüestiona les aportacions vocals en el swing ballable. Jo opino just el contrari; per mi les veus són com un instrument més que et parla directament.
Almost Being In Love Charlie Parker (link)
Aquest es un d'aquells temes que costen a la gent que no acostuma a escoltar bé el que balla. Es tracta d'un tema amb una base jazz i que swingueja per totes bandes, perfecte per ballar a un suau ritme de triples. Gran Charlie Parker!


Neus Castells Barcelona
Jive at Five Count Basie (link)
És molt rica en matisos en multitud d'instruments i permet expressar-se de maneres diferents i jugar-hi. També penso que és relaxada i agradable de ballar i que convida a fer-ho.
Topsy Count Basie (link)
Té un tempo una mica més ràpid que l'anterior, però alhora tranquil·la, i també ofereix molts matisos amb què jugar.




Joan Llabrés Mallorca
Vilia Artie Shaw (link)
Quan vaig començar a punxar sempre començava la sessió amb Vilia. A Mallorca tots érem principiants, i és un tema molt adequat, pel tempo i la pulsació marcada.
Ridin' and Jivin' Earl Hines (link)
Aquest és del meus preferits pel riff que acompanya tot el tema, i que acaba esdevenint el leit motiv de la cançó, pels solos inspiradíssims, i perquè és AABA.




Martí Gasol Bigpotters Granollers
Shiny Stockings Count Basie (link)
Aquesta versió està plena de matisos i canvis que fan que sigui ideal per ballar-la socialment i dóna peu a molts moments de creativitat per part dels balladors. El seu tempo lent fa que la durada de la cançó no sigui un inconvenient per a ballar-la.
One Night Stand Artie Shaw (link)
Com en el cas anterior, aquesta cançó es caracteritza per tenir bastants canvis en la melodia, i això fa que el ballador s’hagi d’adaptar a cada part de la cançó. A més, es pot ballar tant amb kicks, triples, shag o balboa.

NOTA: Hem creat una llista a Spotify on podreu trobar, juntes, la majoria de les peces que els DJs citen (les que no hi són és perquè no es poden trobar a l'Spotify, encara).




dimecres, 7 de setembre del 2016

Les cançons predilectes dels nostres DJs (1)

Quan entres a la Nova Jazz Cava de Terrassa, només sentint què està sonant, pots endevinar quin DJ està punxant.

Segur que, si sou una mica observadors, vosaltres sou capaços de fer el mateix en les pistes de ball que freqüenteu.

Cada DJ té el seu estil i, segurament, hi ha peces que tendim a punxar-les de forma repetida (i un pèl malaltissa?).

Hem pensat que saber quines són les cançons que a cadascú de nosaltres ens agrada més punxar ens podria donar una certa aproximació al panorama de les nostres pistes de ball.


És per això que hem intentat contactar amb el màxim nombre de DJs i els hem demanat que ens triïn dues peces que per a ells siguin les seves predilectes i que, de forma molt breu, ens justifiquin per què els tenen aquesta consideració.

Aquí us mostrem el primer lliurament.


Gerard Riera Swing Les Corts
You're Driving Me Crazy Big Joe Turner (link)
La fusió de la veu del gran Big Joe Turner cantant la meravellosa lletra estandarditzada (You’re Driving me Crazy) sobre la melodia de Moten Swing, amb Pete Johnson al piano entre altres, fa que simplement sigui genial i no pugui deixar d’escoltar-la/ballar-la. 
Splanky (live 1960) Count Basie (link)
No donaré gaires explicacions al respecte, perquè és pur feeling. Si no et mous amb ella és que no estàs viu! Com va dir el gran Frankie Manning a un alumne seu quan li ho va preguntar: Frankie, és important comptar mentre balles, oi? I Frankie li va respondre: "The Only Count I know is Basie”.


Martí Segalàs Associat de la BCNSWING
No només es troba bon swing en enregistraments dels anys 30 o 40.
God Bless My Solo (1978) Illinois Jacquet (link)
Amb aquesta peça reivindico el paper dels solos perfectament ballables i comunicadors, amb un discurs que va pujant gradualment de to i amb un tempo que  ens arrossega.
Easy Money (1960) Count Basie (link)
Aquesta és un exemple de treball en equip, ple de dinàmiques, de jocs, de canvis de volums, d'inflexions, amb un tempo més tranquil.


Ricard Forcada The Swing Makers-Alella
Banana Split For My Baby Louis Prima (link)
Un tema fàcil per ballar triples. Temps mig. Amb breaks. Lletra divertida... Té de tot una mica i sempre és ben acceptada pels balladors.
Ezequiel Saw The Wheel Louis Armstrong (link)
Tema que ajunta cors de gospel amb "La Veu" del gran Armstrong. Bona per fer kicks sense "desfondar-se".


DJ Raymon València
All Right, Okay, You Win Gordon Webster (link)
Este tema es uno de mis favoritos para pinchar en cualquier jam, tema polivalente y salvapistas. Apto para todos los niveles. Por su duración (4.41) lo uso para muchas jam circle (cumpleaños, despedidas, etc.).
Minor Swing Boilermaker Jazz Band (link)
Transmite una sensación increible por su calidad musical y por la melodía tan lograda. Va de menos a más. No es solo para los fieles al balboa. Anima a muchos lindyhoppers a introducirse en los tempos un poco más rápidos.


Piku (Lucky 7) El Gimnàs-Sabadell
Drop Me Off In Harlem Ella Fitzgerald (link)
És el primer tema que vaig ballar quan ens vam apuntar a ballar lindy hop fa 4 anys a Arenys de Mar i sempre que l'escolto recordo aquest dia, i no falta mai.
Judy Elvis Presley (link)
És un tema que versionàvem amb una banda de swing que tenim i em porta també bons records. És un Rock'n'Roll però molt ballable amb lindy hop i mai no falta, tampoc, quan poso musica per a balladors.



NOTA: Hem creat una llista a Spotify on podreu trobar, juntes, la majoria de les peces que els DJs citen (les que no hi són és perquè no es poden trobar a l'Spotify, encara).




dimarts, 9 d’agost del 2016

Les retallades

Ara que tothom parla de retallades, és un bon moment per dir que sí, que en el món del swing i del ball també les patim. I la culpa, és clar, la tenen els condemnats DJs que, amb la seva particular Audacity, agafen un tema d’aquells que tant ens agrada i, amb un cop de tisora per aquí i un altre de ribot per allà, el deixen que no el coneix ni sa mare. I l’hem de ballar retallat, és clar. És lícita aquesta mena d’operació quirúrgica?

El darrer article d’en Donca publicat al blog (Los perfiles del hopper y la música) obre la porta al tema: «Tengo una versión recortada del Blue Rondó A La Turk [...] que sólo oso pinchar si toooodos los bailarines están controlados y son, o muy buenos, o muy conocidos», diu. Llegiu-ho, llegiu-ho, perquè detalla prou bé com s’ho treballa.

Tots ho hem fet, alguna vegada, això de retallar cançons, oi? Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra, que deia aquell. O és que ho fem i no en tenim cap, de sentit de culpa? Al contrari: ens sembla que estem fent un favor. Als balladors? Als músics? No ho fan els directors de teatre, que fins i tot s'atreveixen amb Shakespeare?

La versió de Shake That Thing de Preservation Hall Jazz Band dura 6:29 i ens sembla que és massa. Per què no la reduïm a 3:39 i matem dos o tres solos inacabables? Vegeu-ne l'exemple, amb el punt del tall a 2:59.



Passa el mateix amb el Mr. Gentle and Mr. Cool de Ken Peplowski. És tan bo, el tema! Però dura 7 minuts i 28 segons! Ens el fotran per barret! Cop d’Audacity i ja la tenim a 3:38. Tothom content. Realment tothom està content? El pobre Ken Peplowski també?

En canvi amb el Blues My Naughty... de Sidney Bechet no ens hi atrevim tot i els seus 5:40 i els seus chorus més aviat repetitius. És perquè es tracta de Bechet o perquè la peça és molt coneguda en la versió original? Potser és pel fet que, malgrat ser molt repetitiva, el tempo permet aguantar els quasi sis minuts i la qualitat musical dels intèrprets fa que sempre hi hagi algun element, a vegades molt subtil, que aporta novetat i idees per a ballar?

I les introduccions? Maleïdes introduccions! L’ad libitum inicial del Joseph Joseph de Gig Street dura 55 segons i els balladors se’ns impacienten? Doncs, vinga: fora introducció i... a ballar! O els 29 segons del magnífic clarinet d’en Juli Aymí que introdueixen el Bei Mir Bist Du Shein de Doc Scanlon's Cool Cat Combo. Ni mig minut no aguantem!

Són uns quants exemples reals, que hem sentit alguna vegada a la Cava de Terrassa i dels quals ens fem responsables. Per tant, confessem –ben dignament– que de tant en tant retallem alguna peça per afavorir el ritme de la ballada. L’operació, val a dir-ho, és molt ocasional i procurem fer-la sempre amb un bisturí de precisió, de manera que la cicatriu pràcticament no es noti. Una autojustificació? Potser sí. Ep, i tenim sempre a punt les dues versions, és clar, que a vegades ens convé punxar el tema complet i d’altres preferim la versió manipulada. És que som tan meticulosos! Ah, i tampoc no solem modificar versions de peces que la gent ja està acostumada a sentir en la versió completa, sigui qui sigui l'intèrpret. 

Ens agradaria molt saber la vostra opinió sobre el tema i que ens expliquéssiu, és clar, la vostra experiència. Ja no ho direm a ningú!

DJ this Swing

dimarts, 2 d’agost del 2016

Los perfiles del hopper y la música

Es curioso cómo marca la música con la que aprenden a bailar los hoppers. Si en una academia y sus respectivas fiestas se pincha neoswing e incluso cosas más... digamos pop o soul, a los alumnos les cuesta muchísimo llegar a la interpretación de la música. Mucho menos que a los de la escuela donde se aprende básicamente con swing de big bands.

Pero llegar a la interpretación de la música, para mí el último escalón en el camino a la excelencia bailando, cuesta muchísimas horas de clases y de práctica social.

¿Cuáles son los escalones anteriores en el desarrollo del bailarín? ¿Qué es lo que yo interpreto que podemos pinchar para cada uno?


PRIMERO: bailamos el ritmo.

Step step triplestep o rock step triplestep. Es lo que tenemos que conseguir que se asimile cuando empezamos con el swing. Aquí siempre será mejor que los bailarines escuchen DummmDammmDumDaBummm que TU-KA-TU–TUKÁ. Es decir, será mejor el swing de big bands que el neoswing.

Pero muchos principiantes que están buscando que sus pasos vayan con la pulsación (en realidad piensan que buscan otra cosa, ya se darán cuenta de que el tándem no es “lo-más”), prefieren oír el TU–TUKÁ.

Por eso, si voy a pinchar en una escena constituida básicamente por principiantes, no descarto para nada el neoswing


o incluso grupos más de jump blues durante la fiesta.



Muy selectos, eso sí.

SEGUNDO: hacemos caso a los brillos, breaks, etc.

El bailarín empieza a escuchar de verdad la música que se le pone. Vamos bien. Se fija en que los músicos “hacen cosas”, y no parece muy coherente que los bailarines las ignoren y continúen con su step step triplestep contínuamente.

Si casi todos los bailarines han pasado ya a esta fase, el neoswing en una fiesta se cae de mi repertorio casi por completo, salvo algún tema muy concreto.

Dando por sentado que la base es el swing de big bands,




para dar variedad a la sesión, recurro al R&B de los 50




y a los grupos de New Orleans Revival.

TERCERO: incorporamos la melodía.

Creo que no es muy consciente este salto, salvo que el profesorado haga mucho hincapié en ello, pero llega un momento en el que el bailarín ya ha entendido y asimilado lo que son los “ochos” y los “seises”, y comienza a abandonarlos como referencia absoluta. Ya no necesita que sean su guía: ha incorporado el compás a sus constantes vitales y no piensa en términos de step step triplestep. De eso, a partir de ahora, se encarga su subconsciente.

Pero para bailar así, necesitamos que, además de la rítmica, la melodía tenga swing. Y aquí ya empieza a sobrar muuucha música.

Si alguien pregunta qué es que la melodía tenga swing, que escuche cómo canta Ella Fitzgerald el Shinny Stockings.



A continuación, que busque una versión del mismo tema por algún grupo de neoswing.

En términos generales, creo que no hay muchos vocalistas capaces de aportar swing a una banda, por lo que si el público ya está a este nivel, pincho básicamente música instrumental (sí: de big bands). 


CUARTO Y ÚLTIMO: interpretamos la música.

Cómo mola cuando, al acabar de bailar una canción, tu pareja de baile te dice: “esta canción te la sabes de memoria, ¿eh?”, y es la primera vez que la escuchabas.

Eso sólo pasa cuando el bailarín tiene tan interiorizadas las fases anteriores que se olvida de ellas sin abandonarlas. Lo mismo que un músico de jazz no tiene problema en tocar con otros por primera vez sin necesidad de partituras, un bailarín llega el momento en el que es capaz de sumarse a la canción. Como un músico más: puede bailar siguiendo cualquiera de los instrumentos, o puede incorporar otro sin que desentone.

Para este público, el abanico se vuelve a abrir. Hay jazzistas no integrados en la corriente “swing” del jazz que incorporan un swing excepcional.

Y también podemos en estos niveles ir al campo de la experimientación. Estoy pensando en algunos ratos de la banda de Dave Brubeck, y sus rupturas de los compases tradicionales. Tengo una versión recortada del Blue Rondó A La Turk (mi corte comienza en el 2:13 de la versión del disco, la parte con un compás más reconocible), que sólo oso pinchar si toooodos los bailarines están controlados y son, o muy buenos, o muy conocidos. Cuando al final del tema los músicos lo rompen todo varias veces con la música de la intro otra vez y ese 2+2+2+3, normalmente los bailarines se vuelven con cara de “pero ¿qué es esto?” a la cabina del DJ. Pero si continúan bailando integrándose en el cambio y sencillamente respondiendo a lo que Brubeck es capaz de proponer... entonces no se puede llegar más lejos. [Si queréis hacer el experimento con el tema de Brubeck, también conviene cortarlo antes de que acabe; yo lo hago dejando el corte en 3:39 de duración, hasta el 5:53 con un fadeout que no consigo que me quede muy bien, pero bueno: es para un vacile].

Donca
DJ de diferentes estilos de música, co-fundador de la escena swing en Vitoria-Gasteiz y de la Asociación Swingvergüenza, profesor de Lindy Hop en Pasotriple y organizador de eventos como Gastroswing o Sixtyswing.