Quan s’anuncia una trobada de swing, música punxada amb DJ,
la meva imaginació cada cop em porta més a visualitzar un homenet al fons de la
sala i, al costat, un ordinadoret, tauleta, mobilet o dispositiu electrònic
cada cop més minúscul, del qual surt allò just i indispensable per a fer moure
els cossos dels balladors mentre l’aparell en qüestió estigui activat.
En el meu cas punxo tots els tipus ballables de Jazz,
però a l’estil Old School. És a dir, substitueixo el dispositiu digital
minimalista per dos plats i una taula totalment analògics, que es componen de
molts botonets físics i palanquetes diverses. Els plats tenen una massa
important per evitar vibracions, cosa que fa que cada un d’ells pesi uns 11 Kg.
En el cas que faci la sessió a l’exterior, molts cops em demanen els altaveus
autoamplificats, que aquests sí que ja no caben en una maleta convencional. De
totes maneres, com podeu veure a la foto, tot l’equip és portable. Això sí, amb
un bon carretó.
El desembarcament a la sala en qüestió és important. Us
podria dir que, de vegades, més que el d’un músic. I no m’escapo mai de fer les
proves per a comprovar totes les connexions i acabar d’ajustar amb el tècnic de
so de la sala.
Si parlem de la feina prèvia a casa, doncs us puc dir que
també és important. A cada caràtula del disc faig les meves anotacions amb un
post-it per tenir controlats els temes ballables i també faig servir una
simbologia que només entenc jo. Del que disposo més és de Count Basie, Duke
Elington, Louis Armstrong i Lionel Hampton (aquest últim té una discografia
molt àmplia, però per als balladors –o almenys per a mi– el so del
vibràfon és difícil de pair). Un cop seleccionats els discos, llavors faig el
meu full Excel, on escric la màxima informació. Sembla una bajanada però, en
tenir discos americans i europeus, doncs la nomenclatura canvia. Quan a Europa
és Cara A del disc 2, a Amèrica seria Disc 3.
Haig d’afegir també que, en molts d’aquests exemplars
antics, no s’indica la duració del tema, cosa que fa que només visualment amb
la distància entre cançons m'hagi de fer una idea de si estem parlant de tres
minuts o d’un Medley de deu minuts. I així, detall a detall, vaig preparant,
descartant i fent una pila de vinils que després portaré cap al lloc amb molta
cura.
En arribar al lloc, quan comença la sessió no acaba pas la
feina perquè haig de fer preescoltes a cada tema, i això fa que la durada d’un
tema sigui el temps just per a localitzar l’altre: àlbums dobles, separació
entre cançons quasi imperceptible, agulles de recanvi, líquid neteja discos,
etc. O sigui que, de ballar, res de res.
L’estona passa molt i molt de pressa i llavors tot són
satisfaccions veient a la sala Apolo una multitud de gent ballant amb la teva
selecció, i veient l’agulla fràgil fregant el disc. Enmig de tot aquest
muntatge em permeto la llicència de presentar les cançons o dir comentaris
aprofitant el blanc habitual entre temes. És el temps necessari perquè la gent
vagi a buscar una altra parella de ball.
Potser a algú no li agrada, però aquesta és la meva proposta
i fins a dia d’avui el feedback és molt positiu. Encara que hi hagi
balladors que estan més pendents dels passos i tant se’ls en fot des de quin
dispositiu soni la música (digital, analògic o fins i tot en directe), jo m’ho
passo d’allò més bé.
Només falta aclarir que, pel fet de punxar en vinil, no es
pot assegurar una bona sessió, ni tècnicament ni per la varietat en cada
punxada. Per tant, és necessari un bon equip, un bon i variat material i la
destresa a l’hora de captar la temperatura dels balladors. Ara bé, us puc
assegurar que des que vaig començar, ara fa uns quatre anys, punxo molt poc amb
altres dispositius.
Agustí Sabater
DJ Llamàntol / DJ Lobster
