Les retallades

Ara que tothom parla de retallades, és un bon moment per dir que sí, que en el món del swing i del ball també les patim. I la culpa, és clar, la tenen els condemnats DJs que, amb la seva particular Audacity, agafen un tema d’aquells que tant ens agrada i, amb un cop de tisora per aquí i un altre de ribot per allà, el deixen que no el coneix ni sa mare. I l’hem de ballar retallat, és clar. És lícita aquesta mena d’operació quirúrgica?

El darrer article d’en Donca publicat al blog (Los perfiles del hopper y la música) obre la porta al tema: «Tengo una versión recortada del Blue Rondó A La Turk [...] que sólo oso pinchar si toooodos los bailarines están controlados y son, o muy buenos, o muy conocidos», diu. Llegiu-ho, llegiu-ho, perquè detalla prou bé com s’ho treballa.

Tots ho hem fet, alguna vegada, això de retallar cançons, oi? Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra, que deia aquell. O és que ho fem i no en tenim cap, de sentit de culpa? Al contrari: ens sembla que estem fent un favor. Als balladors? Als músics? No ho fan els directors de teatre, que fins i tot s'atreveixen amb Shakespeare?

La versió de Shake That Thing de Preservation Hall Jazz Band dura 6:29 i ens sembla que és massa. Per què no la reduïm a 3:39 i matem dos o tres solos inacabables? Vegeu-ne l'exemple, amb el punt del tall a 2:59.

Passa el mateix amb el Mr. Gentle and Mr. Cool de Ken Peplowski. És tan bo, el tema! Però dura 7 minuts i 28 segons! Ens el fotran per barret! Cop d’Audacity i ja la tenim a 3:38. Tothom content. Realment tothom està content? El pobre Ken Peplowski també?

En canvi amb el Blues My Naughty... de Sidney Bechet no ens hi atrevim tot i els seus 5:40 i els seus chorus més aviat repetitius. És perquè es tracta de Bechet o perquè la peça és molt coneguda en la versió original? Potser és pel fet que, malgrat ser molt repetitiva, el tempo permet aguantar els quasi sis minuts i la qualitat musical dels intèrprets fa que sempre hi hagi algun element, a vegades molt subtil, que aporta novetat i idees per a ballar?

I les introduccions? Maleïdes introduccions! L’ad libitum inicial del Joseph Joseph de Gig Street dura 55 segons i els balladors se’ns impacienten? Doncs, vinga: fora introducció i... a ballar! O els 29 segons del magnífic clarinet d’en Juli Aymí que introdueixen el Bei Mir Bist Du Shein de Doc Scanlon's Cool Cat Combo. Ni mig minut no aguantem!

Són uns quants exemples reals, que hem sentit alguna vegada a la Cava de Terrassa i dels quals ens fem responsables. Per tant, confessem –ben dignament– que de tant en tant retallem alguna peça per afavorir el ritme de la ballada. L’operació, val a dir-ho, és molt ocasional i procurem fer-la sempre amb un bisturí de precisió, de manera que la cicatriu pràcticament no es noti. Una autojustificació? Potser sí. Ep, i tenim sempre a punt les dues versions, és clar, que a vegades ens convé punxar el tema complet i d’altres preferim la versió manipulada. És que som tan meticulosos! Ah, i tampoc no solem modificar versions de peces que la gent ja està acostumada a sentir en la versió completa, sigui qui sigui l'intèrpret. 

Ens agradaria molt saber la vostra opinió sobre el tema i que ens expliquéssiu, és clar, la vostra experiència. Ja no ho direm a ningú!

DJ this Swing

Los perfiles del hopper y la música

Es curioso cómo marca la música con la que aprenden a bailar los hoppers. Si en una academia y sus respectivas fiestas se pincha neoswing e incluso cosas más... digamos pop o soul, a los alumnos les cuesta muchísimo llegar a la interpretación de la música. Mucho menos que a los de la escuela donde se aprende básicamente con swing de big bands.

Pero llegar a la interpretación de la música, para mí el último escalón en el camino a la excelencia bailando, cuesta muchísimas horas de clases y de práctica social.

¿Cuáles son los escalones anteriores en el desarrollo del bailarín? ¿Qué es lo que yo interpreto que podemos pinchar para cada uno?

PRIMERO: bailamos el ritmo.

Step step triplestep o rock step triplestep. Es lo que tenemos que conseguir que se asimile cuando empezamos con el swing. Aquí siempre será mejor que los bailarines escuchen DummmDammmDumDaBummm que TU-KA-TU–TUKÁ. Es decir, será mejor el swing de big bands que el neoswing.

Pero muchos principiantes que están buscando que sus pasos vayan con la pulsación (en realidad piensan que buscan otra cosa, ya se darán cuenta de que el tándem no es “lo-más”), prefieren oír el TU–TUKÁ.

Por eso, si voy a pinchar en una escena constituida básicamente por principiantes, no descarto para nada el neoswing

o incluso grupos más de jump blues durante la fiesta.

Muy selectos, eso sí.

SEGUNDO: hacemos caso a los brillos, breaks, etc.

El bailarín empieza a escuchar de verdad la música que se le pone. Vamos bien. Se fija en que los músicos “hacen cosas”, y no parece muy coherente que los bailarines las ignoren y continúen con su step step triplestep contínuamente.

Si casi todos los bailarines han pasado ya a esta fase, el neoswing en una fiesta se cae de mi repertorio casi por completo, salvo algún tema muy concreto.

Dando por sentado que la base es el swing de big bands,

para dar variedad a la sesión, recurro al R&B de los 50

y a los grupos de New Orleans Revival.

TERCERO: incorporamos la melodía.

Creo que no es muy consciente este salto, salvo que el profesorado haga mucho hincapié en ello, pero llega un momento en el que el bailarín ya ha entendido y asimilado lo que son los “ochos” y los “seises”, y comienza a abandonarlos como referencia absoluta. Ya no necesita que sean su guía: ha incorporado el compás a sus constantes vitales y no piensa en términos de step step triplestep. De eso, a partir de ahora, se encarga su subconsciente.

Pero para bailar así, necesitamos que, además de la rítmica, la melodía tenga swing. Y aquí ya empieza a sobrar muuucha música.

Si alguien pregunta qué es que la melodía tenga swing, que escuche cómo canta Ella Fitzgerald el Shinny Stockings.

A continuación, que busque una versión del mismo tema por algún grupo de neoswing.

En términos generales, creo que no hay muchos vocalistas capaces de aportar swing a una banda, por lo que si el público ya está a este nivel, pincho básicamente música instrumental (sí: de big bands). 

CUARTO Y ÚLTIMO: interpretamos la música.

Cómo mola cuando, al acabar de bailar una canción, tu pareja de baile te dice: “esta canción te la sabes de memoria, ¿eh?”, y es la primera vez que la escuchabas.

Eso sólo pasa cuando el bailarín tiene tan interiorizadas las fases anteriores que se olvida de ellas sin abandonarlas. Lo mismo que un músico de jazz no tiene problema en tocar con otros por primera vez sin necesidad de partituras, un bailarín llega el momento en el que es capaz de sumarse a la canción. Como un músico más: puede bailar siguiendo cualquiera de los instrumentos, o puede incorporar otro sin que desentone.

Para este público, el abanico se vuelve a abrir. Hay jazzistas no integrados en la corriente “swing” del jazz que incorporan un swing excepcional.

Y también podemos en estos niveles ir al campo de la experimientación. Estoy pensando en algunos ratos de la banda de Dave Brubeck, y sus rupturas de los compases tradicionales. Tengo una versión recortada del Blue Rondó A La Turk (mi corte comienza en el 2:13 de la versión del disco, la parte con un compás más reconocible), que sólo oso pinchar si toooodos los bailarines están controlados y son, o muy buenos, o muy conocidos. Cuando al final del tema los músicos lo rompen todo varias veces con la música de la intro otra vez y ese 2+2+2+3, normalmente los bailarines se vuelven con cara de “pero ¿qué es esto?” a la cabina del DJ. Pero si continúan bailando integrándose en el cambio y sencillamente respondiendo a lo que Brubeck es capaz de proponer... entonces no se puede llegar más lejos. [Si queréis hacer el experimento con el tema de Brubeck, también conviene cortarlo antes de que acabe; yo lo hago dejando el corte en 3:39 de duración, hasta el 5:53 con un fadeout que no consigo que me quede muy bien, pero bueno: es para un vacile].

Donca
DJ de diferentes estilos de música, co-fundador de la escena swing en Vitoria-Gasteiz y de la Asociación Swingvergüenza, profesor de Lindy Hop en Pasotriple y organizador de eventos como Gastroswing o Sixtyswing.

L’aspirant a DJ ja s'ha fet gran

Ha passat un temps prudencial. Aquell meritori que va presentar-se a les proves d'accés als DJs dels Terrassahoppers per ampliar plantilla (vegeu l'entrada «L’aspirant a DJ») ja s'ha fet gran. Porta un cert temps punxant els dimecres a la Cava i mira d'anar a ballar sempre allà on pot. Fins i tot més d'una vegada ja ha hagut de planxar camises.

Avui ha decidit que deixaria estar l'ordinador –ell sempre punxa amb ordinador, és clar– i que aniria a ballar a Barcelona, en una de els trenta ballades de swing simultànies que s'hi fan aquell dia. Totes trenta estan anunciades en alguna banda, però en cap cas –cap ni un– no es diu qui serà el DJ encarregat de punxar la música. Com si això no tingués cap interès! Per tant, ho tria una mica a l'atzar.

Quan arriba ja hi ha força ambient. El DJ de torn va sense ordinador. Punxa amb un trist telèfon mòbil. L'equip peta prou bé, però. És un ball a l'aire lliure, a prop del mar. La primera peça que sona ho recorda de manera prou explícita:

Tothom balla ben feliç i ell s'ho mira. Amb una certa perplexitat. A la Cava no ha sonat mai, aquesta cançó. I al uatzap dels DJs dels Terrassahoppers ningú no l'ha comentada mai. Ni ningú no l'ha inclosa mai a la carpeta compartida de dropbox. Per què deu ser? «I no serà que no hàgim ballat a la llum d'un fanal, ni hàgim tingut el cap ple de pardals!», es va dient a si mateix.

Compassos finals. Tres segons de silenci. Potser dos. A veure què sonarà, ara? Un bon nombre de followers corren, desesperades, a la caça d'un nou líder. Especialment quan sonen les primeres notes i reconeixen, satisfetes i complaents, la peça:

L'aspirant a DJ que ja s'ha fet gran manté el seu posat d'estupefacció. I això que les cares de la gent continuen sent de felicitat. I s'ho pregunta, és clar: per què deu agradar tant una cançó com aquesta? «Oubliez donc tous vos clichés, bienvenue dans ma realité», va dient la cantant sobre un base rítmica contundent i repetitiva...

Ja ha passat una bona estona. Tothom va amarat de suor. L'aspirant a DJ que ja s'ha fet gran, però, ha ballat ben poc. Deu ser que la música no li ha acabat de fer el pes. De cop, però, com per art de màgia, sent la introducció d'una altra cançó. La reconeix, aquesta sí. El coordinador de DJs dels Terrassahoppers n'ha parlat alguna vegada en una coneguda pàgina de fèisbuc per a malalts de swing (val a dir que ell s'hi guanya la vida, amb els malalts). Ho recorda de quan va estudiar detingudament els posts per preparar les proves d'accés.

Surt a ballar amb la seva parella i s'ho passen pipa. Els incisos de piano són extraordinaris! I tan subtils! De cop, però, mira al voltant i s'adona que pràcticament no balla ningú. Només aquell professor que li recorda les plantes aromàtiques –quina esplèndida cara de pasqües que fa, també!– i tres o quatre parelles més.

Què deu haver passat? L'aspirant a DJ que ja s'ha fet gran s'adona que hi ha alguna cosa que no va del tot a l'hora, però no acaba d'entendre quina és. Potser és que no ha madurat prou, encara. En acabar el ball, de seguida comenta al grup de uatzap dels DJs dels Terrassahoppers l'experiència viscuda i els dubtes que li ha generat.

El coordinador no tarda ni trenta segons a contestar:

–Que encara no t'has subscrit al blog DJ THIS SWING? 


Jaume Aulet


NOTA. Aquest, com l'anterior, també és un relat de ficció. L'autor fa constar que qualsevol semblança amb la realitat... no és cap simple coincidència.

L'aspirant a DJ

Tinc un bon amic que avui es presenta a la part pràctica de les proves d'accés a DJ que els Terrassahoppers han convocat per ampliar la plantilla. Va superar amb molt bona nota la part teòrica, la setmana passada.

La primera pregunta que li van fer, a l'examen teòric, va ser:

- Quin creus que és l'element més important que ha de tenir una peça per poder ser ballada en una jam de swing?

Era una pregunta trampa. Però ell va respondre amb seguretat absoluta:

- Sens dubte, el primer és una pulsació fàcilment perceptible.

La va clavar. La majoria contesten "que tingui swing". Però, de què ens serveix el swing si no saps com seguir-la ni per on agafar-la?

Justament per això avui arrenca la seva selecció amb una peça ben potent. Marca molt bé el ritme i, a més, genera molt bon rollo, dóna molta energia. Està convençut que serà molt ben acollida pels balladors.

Als pocs segons alguns lindyhoppers salten a la pista. Són els del grup de B1. Fa quatre dies que fan classes i... mira ja com les gasten!

Aquesta pulsació tan ben marcada i a un tempo moderat certament els facilita molt la feina.

El coordinador dels DJs avui ha arribat d'hora. No només per supervisar la prova de l'aspirant sinó, sobretot, perquè es veu que porta swing endarrerit i té moltes ganes de ballar. Això hauria de facilitar la feina al nostre amic. Però, després del primer chorus, encara no s'ha mogut de la barra. Més aviat fa mala cara.

El coordinador és un home pacient. Recorda que ell també va ser un aspirant esporuguit. Sap que, algunes vegades, ha punxat peces del Perales o del Duo Dinámico que tampoc haurien passat pel sedàs de cap coordinador, per benèvol que fos. Per això posa cara de pòquer, com si sentir sonar música house a la Nova Jazz Cava no li estigués fent pujar la pressió arterial.

De totes maneres, per si de cas, s'acosta al DJ i li diu:

- Suposo que la propera marcarà una mica més clarament el contratemps?

- Sí, sí, no pateixis, ja sé que el contratemps és un altre dels elements importants. Això només era per escalfar motors!

Dit i fet:

- Ara sí; aquesta música ho té tot: pulsació clara i contratemps marcat -pensa l'aspirant.

De fet la pista s'ha omplert força més i ja es veu aprovat.

Però el coordinador segueix sense ballar i això el fa dubtar de la seva elecció.

Per això es posa a regirar a l'iTunes del seu ordinador (fer servir ordinador per comptes del mòbil es veu que et fa pujar molts punts, amb aquest coordinador). Hi cerca la carpeta que té etiquetada com "grans clàssics" on guarda una peça que li va passar un amic seu, DJ de la ciutat veïna (quin poc criteri això de fiar-se d'un de Sabadell!!). Es tracta d'Splanky, tocat en aquesta ocasió per una nodrida big band, en directe. Això no pot fallar.

De fet, en sentir les primeres notes, els balladors s'han llançat a la pista. Resulta que, als més veterans de la sala, la peça els evoca la mítica classe de musicalitat que van rebre de la Dawn Hampton aquell any que van anar de pelegrinatge a Herräng (sembla ser que això s'ha de fer, com a mínim, un cop a la vida). Han saltat a la pista per emular-la.

Però, poques notes després, un bon grapat de balladors han canviat la pista per la barra. Altres enfilen cap a la porta; ja han vist que avui és millor aprofitar per anar a planxar camises. El nostre candidat no ha passat la prova d'accés.

D'aquí uns dies fa la repesca. Haurà de buscar alguna pàgina web o blog on trobar pistes que li permetin descobrir què més ha de tenir una peça per facilitar el ball.


Jaume Rosset


NOTA: aquest és un relat de ficció. Qualsevol semblança amb la realitat és només un recurs literari.

Els salvapistes

Segur que us ha passat: creus que estàs punxant bé, que estàs seleccionant el repertori adequat, que les cançons s'ajusten al tipus de balladors que hi ha a la pista, però... la gent no balla!

Les causes per les quals la gent, tot d'una, deixa de ballar no sempre són les mateixes. Segurament la majoria de vegades la culpa és nostra, dels DJs: hem punxat massa peces seguides potents i hem esgotat la gent, no hi ha un bon equilibri de peces conegudes i noves, tot sona massa igual, han coincidit diverses cançons que no han connectat bé amb la gent, que no els han estimulat...

Però les causes poden ser moltes d'altres, alienes al propi DJ; sovint difícils d'entendre i, per tant, de donar-hi resposta ràpida.

Què fas? Com remuntes la situació?

Nosaltres, amb el temps, hem descobert que existeixen peces que "sempre funcionen". Les anomenem salvapistes.

Són peces que, les punxis quan les punxis, fan que la gent busqui parella i es llanci a ballar.

Un exemple que podríem donar de salvapistes és "A Little Bird Told Me", de la Blue Lu Barker. La seva energia, el contratemps tan marcat (pels instruments rítmics amb les picades de mans), una bona qualitat sonora malgrat ser una peça antiga, una línia melòdica simple i clara, la sonoritat de la lletra que complementa bé el ritme... no solen fallar.

Vosaltres també heu identificat salvapistes? Els salvapistes que funcionen a la Nova Jazz Cava de Terrassa funcionen a tot arreu? El mateix salvapistes funciona sempre d'igual forma? Quins són els elements que creieu que converteixen una peça en salvapistes (el contratemps, que sigui coneguda, un tempo mig-alt...)?

Ens agradaria poder conèixer quines són els vostres salvapistes i la vostra opinió sobre aquest tema.


Per cert, hem obert un compte d'Spotify (DJthisSwing) on anirem posant aquelles cançons que ens convingui compartir. Ara ja hi ha una llista que es diu salvapistes, en la qual hi ha "A Little Bird Told Me" i on anirem afegint aquelles peces que vosaltres també suggeriu.

DJ this Swing

Qui punxa...?

Us heu fet mai aquesta pregunta abans de decidir si anau a una jam per passar l’estona ballant swing?

Creieu que algú es fa la mateixa pregunta? Segons el web www.swingplanit.com el cap de setmana del 8 al 10 de juliol de 2016 hi ha set festivals o workshops de ball (cinc de lindy hop, un de blues i un de balboa) on el swing té una importància cabdal, en llocs tan diversos com Còrsega, Sitges, Montreal, Pistoia, Herräng, Ardeche o Basilea. Les classes de ball són el bessó d’aquestes trobades swingueres, i així queda palès a la informació bàsica de cada festival que ens ofereix Swingplanit, que inclou el lloc i les dates, l’estil o estils de ball que es treballaran, lloc web i professors convidats. Però les festes i el ball social són també uns elements molt importants dins el desenvolupament d’aquests caps de setmana intensius. Què en sabem de les festes d’aquests tallers? Hi haurà música en directe? I DJs? Per esbrinar-ho ens haurem d’adreçar als webs de cada un dels festivals.

Doncs bé, tots aquests festivals compten amb bandes de swing per amenitzar les vetllades, i ens donen una informació més o menys completa, que inclou el nom de la banda, components, horaris d’actuació, i fins i tot algun vídeo o enllaç al lloc web del grup per a què ens facem una idea del que ens trobarem dalt de l’escenari.

Pel que fa als DJs, només en tres dels set workshops sabem quins seran els DJs encarregats de fer-nos ballar quan no hi hagi música en directe. I, si ens centram en el lindy hop, només un dels cinc festivals anuncia qui seran els DJs (Herräng). Se suposa que n’hi ha d’haver, de DJs de swing, en aquestes festes. Que no volen sortir al cartell? Són tímids? O potser no hi haurà DJ?

Com a DJs de swing per ballar és comprensible que ens interessi saber qui punxa en una festa per tal de valorar si val la pena anar-hi o no, però sembla que aquest detall no seria tan important per a alguns organitzadors de grans esdeveniments. I jo m’atreviria a dir que, per al públic en general, tampoc. Els DJs ens pensam que amb cada sessió de swing hem fet un ou de dos vermells, però potser això de punxar swing per a balladors no és una cosa tan important, ni tan trascendent, ni tan difícil com volem creure. O potser és que nosaltres ens ho prenem massa seriosament, això de la música, que tampoc cal ser tan escrupolós ni tan primmirat, amb això del swing. Realment, cal algú que s’encarregui de fer una transició entre un tema de 125 bpm i un altre de 195? O entre la big band de Duke Ellington i un quartet de Benny Goodman? És evident que els que ho feim, respondrem que sí, però també som conscients del nombre de persones que se’ns acosten després (o durant) una sessió a fer-nos algun comentari sobre la música que posam (sense tenir en compte les peticions musicals, un gran tema…), que sol oscil·lar entre dues i zero.

Que sigui per molta gent un tema menor, o secundari, o fins i tot residual per a la majoria, no farà que sigui menys important per nosaltres, perquè als DJs de swing no ens mou l’afany de protagonisme, ni la necessitat de reconeixement, sinó l’interès per la bona música, i les ganes de compartir-la amb tots aquells que la vulguin ballar, o fins i tot escoltar.

Joan Llabrés
DJ de swing i aprenent de músic.

No se sent la música, voleu fer el favor de callar?

El primer dels col·laboradors del nostre blog hem volgut que sigui en Pep Espígol, que no necessita gaires presentacions. Fou un dels iniciadors del lindy hop al nostre país i fa molts anys que exerceix com a ballador, com a professor i també com a DJ. Això és el que ens ha preparat:

No se sent la música, voleu fer el favor de callar?

Es pot punxar música tranquil·la de trios de piano en locals mal sonoritzats?

Ens agraden els temes de piano, bateria i contrabaix. Ara mateix penso en l'Oscar Peterson o en Junior Mance, per exemple. Fins i tot amb algun clarinet com el d'en Benny Goodman o algun vibràfon com el d'en Lionel Hampton. Donen una atmosfera íntima i tranquil·la, un rotllet més de club que no pas de gran ballroom. En un context així es pot apreciar la subtilesa del piano, els jocs del contrabaix, fins i tot algun solo i tot! I si tothom segueix aquest joc, tothom en gaudeix al màxim.

Però ai las! Què passa si la qualitat del so no permet seguir aquest joc? Si l'equip de so no és prou bo, o la sala no està ben sonoritzada, o la gent parlem molt i alt... Llavors sabem que el terreny no està abonat, i que si hi plantem un repertori de trios de piano (o quartets si ho voleu) no hi germinarà.

Des de la cabina de DJ buscarem que la sala interpreti aquell break subtil, o aquell silenci que diu tant... i ni tan sols el detectaran enmig de converses de barra, grups d'amics saludant-se, gent entrant i sortint animats per l'ambient... I llavors l'únic que interpretarà aquell break massa subtil o aquell silenci que voldríem que fos més evident és el DJ! I sovint ho farà de manera amarga i solitària, i després apujarà el volum al màxim, a veure si és que no l'han sentit per culpa del volum.

I no. No era per això. Hi ha moments en què cal recórrer a tota una big band perquè embolcalli la sala, els balladors, la barra amb cambrers i tot, el DJ i tot el mobiliari! Que sigui la banda de Count Basie, o Duke Ellington, o Chick Webb, la que ho faci vibrar tot amb la secció de vents i amb la secció rítmica! Que tingui tocs subtils, per què no? Però que marqui de manera clara i evident les pujades i les baixades, els breaks i els ponts, els riffs i els finals. Que com a DJs no hàgim de patir per apujar el volum perquè la gent no ho sent, que no hàgim de tenir ganes de fer xxxxt... abans d'aquell plinc! del piano, que sigui la banda mateixa la que s'integri entre la gent i els faci deixar les converses per després d'aquella cançó! I tot sense estridències ni timpans ferits, només a causa de la quantitat de músics que toquen per nosaltres. I també de la qualitat, però això ja són figues d'un altre paner.


Pep Espígol
ballador i professor de Lindy hop.