Les raons que se solen esmentar per defensar la música interpretada durant el que popularment es coneix com l’Era del Swing són les següents:
- Va ser l’època daurada d’aquesta música.
- Els temes i els arranjaments estaven pensats, en general, per ballar.
- Els enregistraments són majoritàriament a càrrec de big bands.
- Els arranjaments de les big bands estan plens de jocs de pregunta/resposta, riffs, i altres recursos que fan els temes molt rics a l’hora de ballar.
- Els solos solen ser curts, i melòdics, molt lligats al tema principal.
Tot i que no és una de les raons que s’esgrimeixen a l’hora de defensar la música de l’Era del Swing, per mi és un factor determinant com es tocava la bateria en aquells anys, i com els canvis que es varen produir en l’evolució de l’instrument (i la dels instrumentistes) va anar en detriment de la “ballabilitat” dels temes.
Abans d’exposar els detalls d’aquest argument, escoltau aquestes dues versions de Cherokee, de Charlie Barnet i la seva orquestra. La primera és de 1939, la segona de 1950, i en ambdues s’interpreta el mateix arranjament (fins i tot el solo del mateix Barnet), a excepció de la bateria.
Charlie Barnet - Cherokee - 1939:
Charlie Barnet - Cherokee - 1950:
Supòs que heu percebut els canvis evidents entre el so de la bateria així com en la interpretació del bateria; crec que les diferències es poden resumir en els següents aspectes:
- El patró rítmic típic del swing en els plats.
- El paper del bombo i la caixa.
Aquests elements bàsics són els que diferencien l’estil dels bateries durant l’Era del Swing, i el que es va desenvolupar a partir de l’aparició del bebop.
En la primera etapa el seu paper fonamental era establir una base rítmica sòlida per tota la banda, on la bateria passa gairebé desapercebuda, llevat d’alguns accents o solos de curta durada. El patró rítmic del swing es porta en el hi-hat*, el bombo es toca suaument a cada pulsació, coincidint amb el contrabaix, així com la caixa, amb la diferència que en aquesta s’accentuen el 2 i el 4. El ritme que resulta d’aquesta combinació és continu, contundent i estable, ideal per a fer ballar el personal. A partir dels anys 40 (coincidint amb l’aparició del bebop) s’incorpora un nou element a les bateries de l’època: el ride, un plat de grans dimensions que s’utilitza per, com indica el seu nom, “conduir” el ritme amb el patró rítmic del swing. La bateria passa a ser un instrument de primera línia, on la improvisació rítmica i el contrapunt als altres elements de la banda són el seu paper fonamental. Així doncs, l’única constant rítmica en aquest estil de bateria serà el patró del swing sobre el ride, mentre que el bombo i la caixa s’usen per posar accents rítmics, que musicalment enriquixen molt el conjunt, però fan que tot plegat sigui menys ballable. Aquest estil de tocar la bateria (en el jazz) no ha evolucionat gaire més entre aquells dies i l’actualitat, i és l’estil majoritari entre els bateries d’avui en dia, fins i tot en els que toquen en grups que fan swing per ballar.
A tall d’exemple, així és com Norma Miller veu els efectes del bebop sobre el lindy hop, citant específicament Max Roach, un dels bateries més destacats d’aquesta nova manera de tocar.
En resum, els canvis en la manera de tocar la bateria que he intentat explicar fan que el ritme sigui menys contundent, menys estable i menys continu, que en la meva opinió són els tres elements fonamentals per a què qualsevol tipus de música sigui ballable, i és una de les raons principals (gairebé la que més) per les quals preferesc les orquestres dels anys 30 i principis dels 40. És evident amb quina versió del Cherokee em quedaria. I a voltros, quina de les dues us fa més ballera?
Joan Llabrés
DJ de swing i aprenent de músic.
*Per als qui no estigau familiarizats amb les parts de la bateria, podeu consultar-les aquí.
