El darrer article d’en Donca publicat al blog (Los perfiles del hopper y la música) obre la porta al tema: «Tengo una versión recortada del Blue Rondó A La Turk [...] que sólo oso pinchar si toooodos los bailarines están controlados y son, o muy buenos, o muy conocidos», diu. Llegiu-ho, llegiu-ho, perquè detalla prou bé com s’ho treballa.
Tots ho hem fet, alguna vegada, això de retallar cançons, oi? Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra, que deia aquell. O és que ho fem i no en tenim cap, de sentit de culpa? Al contrari: ens sembla que estem fent un favor. Als balladors? Als músics? No ho fan els directors de teatre, que fins i tot s'atreveixen amb Shakespeare?
La versió de Shake That Thing de Preservation Hall Jazz Band dura 6:29 i ens sembla que és massa. Per què no la reduïm a 3:39 i matem dos o tres solos inacabables? Vegeu-ne l'exemple, amb el punt del tall a 2:59.
Passa el mateix amb el Mr. Gentle and Mr. Cool de Ken Peplowski. És tan bo, el tema! Però dura 7 minuts i 28 segons! Ens el fotran per barret! Cop d’Audacity i ja la tenim a 3:38. Tothom content. Realment tothom està content? El pobre Ken Peplowski també?
En canvi amb el Blues My Naughty... de Sidney Bechet no ens hi atrevim tot i els seus 5:40 i els seus chorus més aviat repetitius. És perquè es tracta de Bechet o perquè la peça és molt coneguda en la versió original? Potser és pel fet que, malgrat ser molt repetitiva, el tempo permet aguantar els quasi sis minuts i la qualitat musical dels intèrprets fa que sempre hi hagi algun element, a vegades molt subtil, que aporta novetat i idees per a ballar?
I les introduccions? Maleïdes introduccions! L’ad libitum inicial del Joseph Joseph de Gig Street dura 55 segons i els balladors se’ns impacienten? Doncs, vinga: fora introducció i... a ballar! O els 29 segons del magnífic clarinet d’en Juli Aymí que introdueixen el Bei Mir Bist Du Shein de Doc Scanlon's Cool Cat Combo. Ni mig minut no aguantem!
Són uns quants exemples reals, que hem sentit alguna vegada a la Cava de Terrassa i dels quals ens fem responsables. Per tant, confessem –ben dignament– que de tant en tant retallem alguna peça per afavorir el ritme de la ballada. L’operació, val a dir-ho, és molt ocasional i procurem fer-la sempre amb un bisturí de precisió, de manera que la cicatriu pràcticament no es noti. Una autojustificació? Potser sí. Ep, i tenim sempre a punt les dues versions, és clar, que a vegades ens convé punxar el tema complet i d’altres preferim la versió manipulada. És que som tan meticulosos! Ah, i tampoc no solem modificar versions de peces que la gent ja està acostumada a sentir en la versió completa, sigui qui sigui l'intèrpret.
Ens agradaria molt saber la vostra opinió sobre el tema i que ens expliquéssiu, és clar, la vostra experiència. Ja no ho direm a ningú!
DJ this Swing
A mi aquesta pràctica de retallar els temes, no m'acaba de fer, ni consider que sigui apropiada per l'estil musical que sovint punxam. Intentaré explicar-me.
ResponEliminaEl fet de retallar, manipular, i mesclar per suposat, és una de les operacions quotidianes dels DJ d'altres estils musicals (house, techno, fins i tot pop), perquè la música ja està enregistrada i produïda amb aquesta finalitat. En molts casos hi ha parts d'un mateix tema que són idèntiques, repeticions calcades, ja que no les interpreta un músic sinó que és una programació digital que es repeteix.
En el cas del jazz, tot i que l'estructura de la cançó es repeteixi, o fins i tot es pugui repetir la melodia del tema principal, mai serà idèntic perquè els intèrprets són músics, no màquines, i estan tocant un estil en què la creativitat a l’hora d’interpretar és constant. Això és important, cal tenir en compte que els enregistraments no són com són perquè sí, sinó que hi ha una idea musical i artística de com ha de ser aquell tema, i si els intèrprets necessiten 7 minuts per representar-la, deuen tenir les seves raons. Perdonau la comparació grollera, però és com si us digués que he retallat el meu quadre de Joan Miró (tranquils, que no en tenc cap) perquè no m'hi cabia al rebedor.
És evident que nosaltres en feim un ús molt concret, d'aquestes obres d'art, que és emprar-les per ballar, però no per això hem de deixar de tenir respecte per l’obra i per l’artista que l’interpreta. I a mes hem de pensar perquè se’ns fa pesat ballar un tema de 6 minuts? És perquè el tema és repetitiu i es fa llarg? (En aquest cas, seria que el tema no ens agrada, doncs no el punxam i llestos) Jo crec que no, que el que passa és que tenim un repertori de passos limitat que dura uns 3 minuts, i si volem anar més enllà no sabem què fer i ens avorrim.
Com a DJ, i pensant en els balladors, pos temes d’entre 3 i 4 minuts, i alguns que es poden allargar fins els 4 i busques, o 5, com a màxim. És clar, que hi ha molts temes, i molt bons, que són més llargs, però si el gruix de hoppers no s’ho ha de passar bé ballant-los, prefereixo no posar-los i, per respecte a l’artista, no se’m passa pel cap retallar-los.
Entenc molt bé el teu argument, Joan. La metàfora que fas amb el quadre del Miró (o la que ha fet el Martí Segalàs del cambrer en el seu post al Swing This Music) són molt potents. Si no t'està bé com està, no ho agafis. De fet això és el que fem amb la majoria de cançons.
ResponEliminaEn aquests dos casos és evident que eliminar o modificar una part altera el conjunt, el sentit de l'obra.
Però no estic tant d'acord en que si trec un chorus (una idea completa) la resta perdi el seu sentit. És més, jo crec que, justament pel fet que cada chorus és una idea completa, sovint són idees independents.
Em veig a venir que em diràs que el solista fa la seva improvisació en funció de com ha fet el seu solo el seu company en l'anterior chorus. Per mi, ni que això fos sempre cert -cosa que dubto-, no vegi que comporti que un solo no es pugui entendre sense l'anterior. Per tant, si tu elimines un chorus, sota el meu punt de vista, no desvirtues el sentit de la peça ni el valor de les improvisacions que hi queden. Seria molt diferent si això ho fas eliminant mig chorus o totes les frases B d'una peça.
És més, trobo menys defensable fer un fade out (baixar el volum progressivament d'una cançó per acabar-la abans que arribi el final) que eliminar un chorus sencer.
Això vol dir que hem de fer maquillatge a tot el que no ens agrada o no ens va bé per a ballar?
Rotundament no. Potser també val la pena contextualitzar l'article anterior dient que en la meva biblioteca personal potser hi tinc 3 temes retallats.
Evidentment també ens podem preguntar si, havent-hi com hi ha tantes peces bones per punxar, cal que fem retocs (sobretot amb la feinada que porta retallar bé algunes peces).
Personalment penso que, en tots els ordres de la vida, les retallades són dolentes. També, doncs, a l’hora de punxar una cançó de swing. Podem entendre que és una falta de respecte als músics. I de fet ho és, certament. Però tot s’ha de saber llegir (i valorar) en la seva justa mesura.
ResponEliminaDeixeu-me posar un exemple en un altre terreny. Quan Lluís Pasqual adapta “El rei Lear” de Shakespeare, ho fa –crec– amb el convenciment de situar-se per damunt del dramaturg (fins i tot en el cartell publicitari constava com si l’obra fos seva!). En canvi quan Joan Ollé se les heu amb el “Somni d’una nit d’estiu”, el resultat és tremendament respectuós amb l’original. I val molt la pena. No podem posar-los tots dos al mateix sac.
Què vull dir amb tot plegat? Doncs que el DJ exerceix una mica com el director de teatre. La lleugera adaptació del “text” a les circumstàncies en les quals es troba és un “pecat perdonable” i que podem arribar a agrair, fins i tot. Però dels pecats, encara que siguin perdonables, sempre és millor no abusar-ne, és clar.
Entenc la retallada com a cosa excepcional. Jo tampoc no tinc més de cinc o sis peces retallades, en la meva biblioteca. Moltes menys que versions de Shakespeare, val a dir-ho. Però admeto que ocasionalment pot ser útil servir-se’n, per què no? I les cançons esmentades en el post (tant les que són víctimes del tall com les que no) crec que són bons exemples. Especialment en el cas del “Shake That Thing”. No deu ser casualitat que els mateixos músics de la Preservation Hall Jazz Band usin també una versió “retallada” de la seva pròpia peça. Vegeu-la a www.youtube.com/watch?v=VyvU4hCRl08. Fixeu-vos que ho enllesteixen, a cop de ribot, amb el “fade out” de què parla Jaume Rosset en el seu comentari. Què voleu que us digui? Posats a fer, prefereixo el bisturí.
El Dj de Swing no és ni ha de ser cap Artista.
ResponEliminaSi parlem de les retallades hauríem primer de fer un exercici de memòria, de cronologia dels fets que ens porten a retallar.
Si avui estem habituats a ballar temes de 3 a 4 minuts, és només perquè en el seu dia, ho van imposar els límits tècnics imposats per la indústria del disc vinil.
Si escoltem les enregistraments radiofònics de sales de ball com el Savoy comprovarem que no s'ajusten al que nosaltres considerem normal.
El nostre hàbit de durada de temes ve determinat per imperatiu tècnic que a acabat acomodan-se com a natural. Però no ho és!
Tens tota la raó en el tema de la normalitat de les durades. Però la durada de la peça no és la causa bàsica per la qual jo escurçaria una cançó. Punxo (poc sovint) cançons de durada superior a 4 minuts que no se m'acudiria mai tallar.
EliminaA mi se'm passa pel cap tallar no per la durada sinó quan crec que aquella part no és "rellevant", no facilitarà el ball i, en canvi, la resta de la peça crec que sí que aporta alguna cosa interessant i em sap greu descartar-la.
Un exemple molt clar és el que citem del Joseph Joseph dels Gig Street amb 55 segons d'introducció. Mira si és poc rellevant pel sentit de la peça que aquesta introducció no hi sol ser en altres versions d'altres grups (i no m'estranyaria trobar una versió del mateix grup sense aquesta introducció).
Per cert, hi ha gravada una versió en directe del "Joseph Joseph" de Gig Street que només dura 18:04. Poca broma! En podeu sentir un fragment a http://www.gigstreet.net/en/listen-download/maraboutes.html. Per sentir-la tota sencera us heu de rascar la butxaca.
Eliminahe sentit la versió. La veritat és que tens raó amb la poca practicitat dels temes tan llargs.
ResponEliminaPerò tot hi així, continuo sent partidari de no tallar. Per alleugir una mica la llargada, seria bo que el dj recuperes aquella practica de cridar "Canvi de parella!" cada 3 minuts +- o el més autèntic "Steal partner!".