Avui ha decidit que deixaria estar l'ordinador –ell sempre punxa amb ordinador, és clar– i que aniria a ballar a Barcelona, en una de els trenta ballades de swing simultànies que s'hi fan aquell dia. Totes trenta estan anunciades en alguna banda, però en cap cas –cap ni un– no es diu qui serà el DJ encarregat de punxar la música. Com si això no tingués cap interès! Per tant, ho tria una mica a l'atzar.
Quan arriba ja hi ha força ambient. El DJ de torn va sense ordinador. Punxa amb un trist telèfon mòbil. L'equip peta prou bé, però. És un ball a l'aire lliure, a prop del mar. La primera peça que sona ho recorda de manera prou explícita:
Tothom balla ben feliç i ell s'ho mira. Amb una certa
perplexitat. A la Cava no ha sonat mai, aquesta cançó. I al uatzap dels DJs dels Terrassahoppers ningú no l'ha comentada mai. Ni ningú no l'ha inclosa mai a la carpeta compartida de dropbox. Per què deu ser? «I no serà que no hàgim ballat a la llum d'un fanal, ni hàgim tingut el cap ple de pardals!», es va dient a si mateix.
Compassos finals. Tres segons de silenci. Potser dos. A veure què sonarà, ara? Un bon nombre de followers corren, desesperades, a la caça d'un nou líder. Especialment quan sonen les primeres notes i reconeixen, satisfetes i complaents, la peça:
L'aspirant a DJ que ja s'ha fet gran manté el seu posat d'estupefacció. I això que les cares de la gent continuen sent de felicitat. I s'ho pregunta, és clar: per què deu agradar tant una cançó
com aquesta? «Oubliez donc tous vos clichés, bienvenue dans ma realité», va dient la cantant sobre un base rítmica contundent i repetitiva...
Ja ha passat una bona estona. Tothom va amarat de suor. L'aspirant a DJ que ja s'ha fet gran, però, ha ballat ben poc. Deu ser que la música no li ha acabat de fer el pes. De cop, però, com per art de màgia, sent la introducció d'una altra cançó. La reconeix, aquesta sí. El coordinador de DJs dels Terrassahoppers n'ha parlat alguna vegada en una coneguda pàgina de fèisbuc per a malalts de swing (val a dir que ell s'hi guanya la vida, amb els malalts). Ho recorda de quan va estudiar detingudament els posts per preparar les proves d'accés.
Ja ha passat una bona estona. Tothom va amarat de suor. L'aspirant a DJ que ja s'ha fet gran, però, ha ballat ben poc. Deu ser que la música no li ha acabat de fer el pes. De cop, però, com per art de màgia, sent la introducció d'una altra cançó. La reconeix, aquesta sí. El coordinador de DJs dels Terrassahoppers n'ha parlat alguna vegada en una coneguda pàgina de fèisbuc per a malalts de swing (val a dir que ell s'hi guanya la vida, amb els malalts). Ho recorda de quan va estudiar detingudament els posts per preparar les proves d'accés.
Surt a ballar amb la seva parella i s'ho passen pipa. Els incisos de piano són extraordinaris! I tan subtils! De cop, però, mira al voltant i s'adona que pràcticament no balla ningú. Només aquell professor que li recorda les plantes aromàtiques –quina esplèndida cara de pasqües que fa, també!– i tres o quatre parelles més.
Què deu haver passat? L'aspirant a DJ que ja s'ha fet gran s'adona que hi ha alguna cosa que no va del tot a l'hora, però no acaba d'entendre quina és. Potser és que no ha madurat prou, encara. En acabar el ball, de seguida comenta al grup de uatzap dels DJs dels Terrassahoppers l'experiència viscuda i els dubtes que li ha generat.
El coordinador no tarda ni trenta segons a contestar:
–Que encara no t'has subscrit al blog DJ THIS SWING?
Jaume Aulet
NOTA. Aquest, com l'anterior, també és un relat de ficció. L'autor fa constar que qualsevol semblança amb la realitat... no és cap simple coincidència.
La realitat és implacable, sobretot quan et fas gran... En Kris Bauwens (un DJ de swing belga) em va dir que la pitjor selecció musical per ballar swing que havia presenciat, va ser a Barcelona. Tot i això, segons els seu relat, hi havia molta gent que s'ho passava d'allò més bé.
ResponEliminaA Barcelona, per lo bo i per lo dolent, hi ha molta oferta. N'hi ha de molt bona i n'hi ha de molt dolenta, en quant a DJs però també en altres aspectes.
EliminaQuanta més oferta hi ha més fàcil és que hi hagi coses molt bones i coses molt dolentes. Més encara quan el creixement no ha estat natural, progressiu, harmoniós (allò que alguna vegada ja hem anomenat la bombolla del swing).
Jo crec que el relat del Jaume Aulet està situat a Barcelona però podria estar situat a qualsevol ciutat, fins i tot a Terrassa, cal dir-ho.
Per mi la part més tràgica del relat del Jaume Aulet (i que justament coincideix amb el que et va comentar el Kris Bauwens) és que una "mala" selecció no tingui un efecte clar sobre la pista de ball.
Per tant el problema és doble i es converteix en un cercle tancat: la cultura musical dels balladors no està al nivell dels passos que saben fer -al contrari, com més simple i marxosa sigui la música millor per a ells-, els DJs veuen uns balladors més contents quan els posen Manel o Boney M que quan els posen Red Wagon amb Count Basie al piano i una cosa alimenta l'altra.
Gràcies, Joan, per la teva aportació i el teu comentari. En Jaume Rosset té raó: aquest relat pseudonarratiu està ambientat a Barcelona, com podria estar ambientat en quasevol altre lloc. No vol ser una crítica a ningú en concret, ni molt menys. El que passa és que segurament en cap altra ciutat del món no hi hauria... 30 ballades simultànies de swing. I a Barcelona tampoc, em direu. És clar: és una hipèrbole. Tot el relat té un punt hiperbòlic i exagerat -ah, la literatura!-, però un fons estrictament real. I és un tema que, com a DJs, crec que estem obligats a plantejar-nos. A reflexionar-hi, si més no. On és el límit de la complaença que hem d'oferir als balladors a l'hora de la selecció de les peces? El tema és complex. Més que l'estructura del "Mack The Knife"!
Elimina"Oh Déu meu!", digué ell en llegir-ho.
ResponEliminawww.aguaita.cat/alaxarxa/20676/saps/quina/canco/catala/escoltada/spotify
Home ... A mi m'encanta una certa varietat de música quan vaig a ballar: un tema instrumental, un amb veu, un de més clàssic, un una mica més pop ... Francament, no ho veig com el declivi de la cultura swing! A BCN sempre s'ha estat obert en aquest sentit, com a minim en els anys que porto jo ballant. Suposo que les cançons de Lisa Ekdahl podrien entrar a la mateixa categoria, o la versió de Take on me que últimament s'está posant. Fins i tot recordo amb carinyo l'època en la que algú (no diré noms) acostumava posar I'm yours de Jason Mraz. Personalment m'avorreixen una mica les mogudes on només es punxa el swing més clàssic. Però evidentment és una preferencia personal, i jo ballo amb el que hi hagi, que per això he vingut. :-)
ResponEliminaSonja Hagemann
Gràcies per l'opinió, Sonja. Evidentment tothom té la seva, d'opinió, i la gràcia, precisament, és que pugui expressar-la. A mi, personalment també m'avorreixen una mica les sessions en les quals només es punxa swing de big bands de l'era clàssica i trobo que està bé alternar-ho. Però, al meu modest entendre, el paràmetre ha de ser el de la música swing, sigui clàssica o no. Que hi pot haver alguna excepció en determinats moments? D'acord. La que sigui. El problema és quan l'excepció acaba esdevenint regla, que és el que passa algunes vegades. També és evident que cal establir els límits del que entenem per "música swing", però això és tot un altre tema (les reflexions sobre aquesta qüestió les trobaràs al web "Swing This Music" o al grup de Fèisbuc del mateix nom).
EliminaJo també m'he fet un fart de ballar al so de les cançons de Lisa Ekdahl o del "Banana Pancakes" de Jack Johnson. Sobretot fa quatre o cinc anys. I no em desagrada gens sentir-les de tant en tant. Però el que no podem fer -crec- és pensar-nos que la música swing és això! Ep, no deixa de ser una opinió, és clar.
Me he sentido muy identificado con el relato porque últimamente he comentado lo mismo con varias personas. No llevo muchos años bailando, pero como es normal cada vez se le va a uno afinando el morro, y cada vez se echa más en falta el swing en algunos eventos. Cosas que hace un par de veranos no importaban tanto, ahora me hacen abandonar antes de tiempo, e irme a planchar camisas.
ResponEliminaQue yo soy el primero que se ha divertido bailando lindy (o algo parecido) hasta con rumba catalana, pero estoy con Jaume Aulet en que la música swing tiene que seguir siendo el parametro. Aunque suene demasiado talibán, hay que marcar límites.
¡Larga vida al swing!