Swing al vinil

Quan s’anuncia una trobada de swing, música punxada amb DJ, la meva imaginació cada cop em porta més a visualitzar un homenet al fons de la sala i, al costat, un ordinadoret, tauleta, mobilet o dispositiu electrònic cada cop més minúscul, del qual surt allò just i indispensable per a fer moure els cossos dels balladors mentre l’aparell en qüestió estigui activat.

En el meu cas punxo tots els tipus ballables de Jazz, però a l’estil Old School. És a dir, substitueixo el dispositiu digital minimalista per dos plats i una taula totalment analògics, que es componen de molts botonets físics i palanquetes diverses. Els plats tenen una massa important per evitar vibracions, cosa que fa que cada un d’ells pesi uns 11 Kg. En el cas que faci la sessió a l’exterior, molts cops em demanen els altaveus autoamplificats, que aquests sí que ja no caben en una maleta convencional. De totes maneres, com podeu veure a la foto, tot l’equip és portable. Això sí, amb un bon carretó.

El desembarcament a la sala en qüestió és important. Us podria dir que, de vegades, més que el d’un músic. I no m’escapo mai de fer les proves per a comprovar totes les connexions i acabar d’ajustar amb el tècnic de so de la sala.

Si parlem de la feina prèvia a casa, doncs us puc dir que també és important. A cada caràtula del disc faig les meves anotacions amb un post-it per tenir controlats els temes ballables i també faig servir una simbologia que només entenc jo. Del que disposo més és de Count Basie, Duke Elington, Louis Armstrong i Lionel Hampton (aquest últim té una discografia molt àmplia, però per als balladors –o almenys per a mi– el so del vibràfon és difícil de pair). Un cop seleccionats els discos, llavors faig el meu full Excel, on escric la màxima informació. Sembla una bajanada però, en tenir discos americans i europeus, doncs la nomenclatura canvia. Quan a Europa és Cara A del disc 2, a Amèrica seria Disc 3.

Haig d’afegir també que, en molts d’aquests exemplars antics, no s’indica la duració del tema, cosa que fa que només visualment amb la distància entre cançons m'hagi de fer una idea de si estem parlant de tres minuts o d’un Medley de deu minuts. I així, detall a detall, vaig preparant, descartant i fent una pila de vinils que després portaré cap al lloc amb molta cura.

En arribar al lloc, quan comença la sessió no acaba pas la feina perquè haig de fer preescoltes a cada tema, i això fa que la durada d’un tema sigui el temps just per a localitzar l’altre: àlbums dobles, separació entre cançons quasi imperceptible, agulles de recanvi, líquid neteja discos, etc. O sigui que, de ballar, res de res.

L’estona passa molt i molt de pressa i llavors tot són satisfaccions veient a la sala Apolo una multitud de gent ballant amb la teva selecció, i veient l’agulla fràgil fregant el disc. Enmig de tot aquest muntatge em permeto la llicència de presentar les cançons o dir comentaris aprofitant el blanc habitual entre temes. És el temps necessari perquè la gent vagi a buscar una altra parella de ball.

Potser a algú no li agrada, però aquesta és la meva proposta i fins a dia d’avui el feedback és molt positiu. Encara que hi hagi balladors que estan més pendents dels passos i tant se’ls en fot des de quin dispositiu soni la música (digital, analògic o fins i tot en directe), jo m’ho passo d’allò més bé.

Només falta aclarir que, pel fet de punxar en vinil, no es pot assegurar una bona sessió, ni tècnicament ni per la varietat en cada punxada. Per tant, és necessari un bon equip, un bon i variat material i la destresa a l’hora de captar la temperatura dels balladors. Ara bé, us puc assegurar que des que vaig començar, ara fa uns quatre anys, punxo molt poc amb altres dispositius. 

Agustí Sabater

DJ Llamàntol / DJ Lobster